Cites ràpides: com despertar l’amor en segons

La mecànica era senzilla i havia decidit apuntar-se a l’experiència. Es tractava d’un grup de persones que tenien una estoneta curta per conèixer-se i, després, canviar de parella per intentar despertar l’amor en 7 minuts. La primera cita va tenir poca conversa. Ella li va demanar quins tatuatges tenia i quan ell va respondre que cap es va acabar el tema. Li va dir que la seva idea era buscar punts de confluència entre els missatges que ella havia considerat prou importants per gravar-los amb tinta sobre la seva pell i els que hagués triat ell, però que això era impossible unilateralment. Ell li va dir què li semblava si gravava els missatges amb tinta sobre un paper, però li va respondre que no era el mateix.

La segona, encara menys. Ella ni li va dir que li havia donat uns segons per avaluar-lo i no li havia fet el pes. Es va posar a mirar el mòbil i a esborrar fotos amb la mateixa dedicació autista d’un gat que es llepa el pèl i les urpes.

A la tercera va escoltar que la seva jove acompanyant estava molt contenta perquè li havia arribat una oferta de feina que consistia a mirar uns vídeos i donar-los likes, per la qual cosa podia arribar a cobrar 4.500 euros al mes. Amb una mirada de desaprovació li va revelar que Internet oferia moltíssimes oportunitats de guanyar diners mentre que ell, en la seva opinió, era un ferm candidat a un ictus de tan seriosament com semblava que es prenia la seva feina.

A la quarta va demanar si encara que l’amor continués dormint seria possible una relació íntima mentre estaven desperts. La resposta va ser negativa. A la cinquena va posar sobre la taula un oferiment d’amor etern encara que fos amb poc sexe o, fins i tot, sense. Tampoc. A la sisena va aplicar el manual de llenguatge no verbal: postura oberta, somriure ample, mirada franca, dicció clara acabant les frases amb entonació ascendent, postureig... Se li va veure el llautó.

A la setena va parlar sobre el temps. ¿No li semblava que uns minuts era poc temps per a qualsevol cosa que pugui decidir una vida? Encara que era propens a creure en les fletxes de Cupido, donava més importància a les coses que duraven: el firmament, els boscos, les estructures de pobles i ciutats, les persones que estimes. ¿No li semblava que els fills s’estimaven tant els pares perquè sempre hi són? ¿No estàvem educant molt malament els fills afavorint la presa de decisions ràpides? Ella li va respondre que li estava fent perdre el temps. Que potser aprendria a fer-ho millor, amb el temps.