Els jutges de poc fiar

Demanar disculpes per un error, per un greuge pot ser un bon exercici d’humilitat si no és excusa per tranquil·litzar la mala consciència de qui ha comès la falta. Disculpar-se i quedar-se tan ample no repara la desconsideració, perquè s’eludeix la penitència pel pecat comès. No va més enllà del posar-hi morro, que és un costum força arrelat i comú en la nostra societat: compteu les disculpes rebudes i demanades aquests dies, i comprovareu que és una pràctica normalitzada en les relacions familiars, laborals i socials. Un recurs per mantenir les aparences, que alguns protagonistes de la vida pública complementen amb una petició de ser perdonats per un error comès. El més sagnant, còmic i estrafolari que podem recordar és el «Lo siento mucho. Me he equivocado. No volverá a ocurrir», de l’emèrit que aparentava la desolació i el penediment del mentider adúlter i espuri. El que va venir i saber-se després va superar en volum i significat la cacera d’elefants que ho va desencadenar. Talment com si haguessin deixat anar un bou dins d’uns encants. En el món civilitzat on no es toleren comportaments amorals en la vida pública, als infractors els fan fora. Si tenen sentit ètic, pleguen abans no els cessin. I si es penedeixen sincerament, demanen perdó i dimiteixen. Cap de les tres possibilitats no es compleixen aquí, com bé sabeu. I cal anar amb compte a denunciar comportaments lesius de segons quins estaments impunes, perquè les conseqüències poden ser desagradables, pel cap baix i faig curt. Alts funcionaris que dissenyen accions desestabilitzadores mai no s’han disculpat, ni han demanat perdó per res del mal que han provocat. Agents policials autoritzats a exercir la violència «per garantir la seguretat ciutadana» gaudeixen de l’empara judicial que els protegeix de possibles excessos. I si ens fixem en l’exemple dels jutges de poc fiar que incompleixen la legalitat que diuen defensar, veurem que van més enllà del que seria raonable i acceptable. Però no els ho retreguis perquè tiben de butlla que et podria condemnar, arruïnar i empresonar. No citar noms sembla una mesura prudent d’autoprotecció, altrament dita autocensura (on hem anat a parar!). Que consti que jo només volia parlar del sentit exemplaritzant que ha tingut l’acte de contricció del president Aragonès en intervenció inesperada al Parlament per demanar perdó, per assumir les responsabilitats del desastre de l’informe PISA, i que la cambra catalana ha entomat el repte de treballar per resoldre el problema. Sembla que han anat més enllà de la disculpa per quedar bé...