El coi de mapa que no sabia tornar a plegar

L’altre dia vaig veure a l’alçada de la plaça Bonavista de Manresa una parella que semblava desorientada. Parlaven en castellà amb accent sud-americà i no es posaven d’acord si tirar carretera de Vic amunt en direcció al Pont de Ferro, per entendre’ns, o avall cap a plaça de Sant Domènec. Més cap al centre per dir-ho d’alguna forma.

Ell duia un mòbil a la mà i pel que vaig deduir en un primer moment feia l’efecte que no sabia interpretar gaire el que li deia el mapa que devia tenir a la pantalla. El Google Maps o un de similar, vaja. Estaven igual de desorientats que Feijóo, que des que és líder del PP i ha de mirar de reüll tant a Sánchez com a Ayuso, només fa que anar a manifestacions i no el deixen centrar-se. Que si ara contra l’amnistia, que si ara contra el canvi d’alcalde a Pamplona... i les que ens esperen. Quina mandra, per favor.

Tornem al que ens ocupa, el de la parella en qüestió perduda al mig de Manresa. Per uns segons em va venir a la memòria que fa un munt d’anys es va publicar un llibre que si no recordo malament es titulava alguna cosa així com «Per què els homes no escolten i les dones no entenen els mapes». No el vaig llegir, però va ser un èxit. Bé, en aquest cas era l’home qui no entenia el mapa, cosa que a mi em passa més que sovint i per això acostumo a deixar aquests tipus de responsabilitats a la parella. En cas contrari no sé si seria aquí en aquests moments o perdut vés a saber on.

Ara us demanareu com va acabar la història. Si van tirar a amunt o van tirar avall. Doncs no ho sé. Vaig decidir acostar-m’hi i els hi vaig demanar si necessitaven ajuda i l’home em va dir un no rotund i es va apartar de mi com si jo portés la pesta. La dona em va fer cara com de demanar disculpes pel comportament del lector de mapes i em va donar les gràcies per intentar-los ajudar mentre s’allunyava per intentar atrapar l’home, que ja era uns metres enllà. Si l’hagués examinat la colla de PISA en diria que li falta comprensió lectora. En aquest cas de mapes.

De fet quan no hi havia internet -sí, hi havia una època que d’això no n’hi havia- ni mòbils ni per descomptat Google, la gent anava als llocs preguntant. Aquí i a l’estranger. Que si on és tal carrer, que si per arribar a tal monument... I ara pot semblar estrany, però hi arribaves. Al cotxe encara hi dec tenir un mapa de carreteres en paper, aquells que quan el desplegaves ja no sabies com tornar-lo a doblar perquè quedés igual. Per mi més entenedor que el Maps d’ara.