Si els mentiders volessin, no veuríem mai el sol

Si algú se sent al·ludit / I té ales, que no voli! / El refrany que cantaré / és adagi de carrer, / Ja me’l deien al bressol / Si els fills de puta volessin / No veuríem mai el sol».

Així començava una de les cançons de Quico Pi de Serra que va compondre fa anys i que, en bona part encara té vigència». Certament, el seu estil no és el meu. No combrego, amb les seves paraules, però sí en el fons del conjunt de la peça musical. Les mares, difícilment, són les instigadores d’injustícies i crueltats. Al contrari, els grans horrors els han protagonitzat homes sense pietat, ni valors dels que es consideren humans. La violència ha estat gairebé patrimoni dels homes. I encara és així.

Si Pi de la Serra composés ara una nova cançó encara tindria tants o més arguments. La societat del segle XXI, ple de països de democràcies emmascarades i de polítics que fan de la mentida el seu dia a dia, és ple de persones fràgils, que necessiten de llibres i programes d’autoajuda per poder afrontar els entrebancs que ens posem entre tots. La paraula, que havia estat més sagrada que un paper signat , ha perdut molt de valor. I no dic tot el valor perquè, afortunadament, encara queden excepcions amb les quals es poden mirar el ulls de la cara.

La manera de fer dels pares se sol mimetitzar entre els fills. Els comandaments i responsables d’empreses, clubs i altres organitzacions també són miralls. Els polítics, que han de fer de les paraules i els fets, un art, han deixat de ser exemplars. Fins i tot, hi ha professors i mestres que no generen l’exemplaritat que s’espera d’ells. Molts, massa, miralls trencats en la societat que tot ha d’anar acompanyar de certificats electrònics digitals, codis d’autentificació i moltes altres eines perquè la cultura de la mentida i el frau s’ha instal·lat d’una forma permanent, per no dir definitiva.

L’Institut d’Estudis Catalans, que fa pocs dies, ha fet pública la seva darrera revisió, no ha fet cap canvi a la definició en cap de les dues excepcions de promesa: 1. Persona que s’ha promès o ha donat la paraula de casament; 2. Prometença, paraula donada de fer alguna cosa, que en dret constitueix una obligació jurídica. Les promeses, actualment, no serveixen per gaire més que omplir-se la boca. Qui posa sobre la taula les promeses electorals que s’esborren en el moment que es tanquen les urnes? Qui creu en el jurament o la promesa que fan els càrrecs perquè la llei així ho requereix? Fins i tot el mateix codi civil vigent deixa ben clar que la promesa de matrimoni no obliga a fer-lo realitat.

Si jo hagués de readaptar la cançó de Pi de la Serra tindria molt clar que «Si els mentiders volessin no veuríem mai el sol». És fàcil entendre que la mentida hagi estat el centre de múltiples novel·les, obres de teatre, pel·lícules i altres creacions basades en la realitat. Mentir és fàcil i al segle XXI encara més. I a gairebé no li importa que l’enganxin com a mentider. Aquella frase que «s’enganxa abans un mentider que un coneix», ja no fa posar vermell ningú. Com a molt un somriure sorneguer. Tampoc no hi ha classificació de mentides. Pels mentiders totes són pietoses, pels que pateixen les mentides, totes són greus.