Romo

En una entrevista recent, el premi Nobel de literatura d’aquest any, Jon Fosse, va dir preferir «viure de la manera més avorrida possible». Sense ànim de fer d’exegeta de Fosse –metre vuitanta, seixanta-quatre anys, crin blanc i cua–, crec que el premiat noruec es refereix que desitja preservar la seva vida tal com la vivia fins al minut abans de rebre el premi –potser hauria de dir «El Premi»–, un modus vivendi pel qual observava la vida i hi escrivia des d’aquella talaia gairebé sempre obnubilada a les boires melancòliques, fins i tot obertament depressives, d’Escandinàvia. L’escriptura és una activitat essencialment contemplativa, un sacerdoci que es compadeix malament amb la vida social, tot i que no amb la familiar, com la de Fosse. No hi ha dubte que hi ha meravellosos exemples altrament: Wilde, Capote, Wolfe, Françoise Sagan i Scott Fitzgerald, literats magnes –i generalment alcohòlics– que trobaven inspiració en les festes («M’agraden les festes grans. Són molt íntimes. A les festes amb poca gent no hi ha cap intimitat», es diu a El gran Gatsby) i narraven les misèries socials que aquestes contenien –i que eren reflex de les seves– amb la mestria de l’avesat observador social, ja que escriure no és res més que posar en paraules el que un sap mirar. No he llegit encara Fosse, però les seves paraules i el seu aspecte, de despistat sense polidesa, han despertat immediatament la meva simpatia. Malgrat la distància sideral que pugui existir entre la cosmovisió d’un homo sapiens mediterrani i un de nòrdic, aquesta defensa d’una vida tranquil·la, cavilosa, aquest elogi lafarguià de la mandra en el sentit social del terme, es fa cada vegada més utòpica en la societat en què vivim. Tant més que Fosse ha passat de l’anonimat a la celebritat mundial en només 24 hores. Vagin amb compte amb el que desitgen. La força de voluntat que un ha de tenir per guardar les muralles de la seva intimitat, del seu temps lliure, del seu dret a exercir aquesta llibertat com li plagui, em sembla titànica, i, tot i que només sigui per això, no puc deixar de solidaritzar-me amb Fosse, per tot el que li espera. En aquest tràngol, el teu editor i el teu agent poden ser el millor aliat o el pitjor enemic, i les exigències d’aquest ingrés al Parnàs, les millors assassines de la Musa. D’ara endavant, l’objectiu de Fosse serà experimentar, com si es tractés de viatges d’ayahuasca, el que els anglos –sempre aguts per convertir en acrònim qualsevol síndrome– anomenen ROMO (relief of missing out o alleujament per perdre’s alguna cosa), nèmesi del FOMO (fear of missing out), la Parca de tots els instagrammers, que és la por cerval a no ser on els teus seguidors t’esperen, la por de perdre’s el sarau que després, no obstant, no convertiran en novel·la, sinó en story que s’emporta el vent. Amb l’edat i el desenvolupament sempre erràtic i inexorable de la maduresa, un s’adona que complir anys és creuar el pont del FOMO al ROMO, amb el Rubicon que és el temps fluint sota els seus ulls. Es tracta d’un pont invisible, del qual un només pren consciència d’haver creuat quan ja ho ha fet. Quan ja és massa tard. De sobte, allà on només hi havia ànsies, ara busquem prades de serenitat amb excuses de realisme màgic per driblar un compromís, una visita, una recepció. Al·leguem agendes imaginàries, viatges a l’espai extraplanetari i idil·lis furtius que no admeten espera, piruetes olímpiques in extremis per no veure amics que vam descobrir, ja tardorals, que no ens aportaven res. I ja només volem llegir i potser un còctel amb aquell altre amic que sí que ha entès de què va això. És aleshores que un arriba a les aigües plàcides i termals de la vida adulta, i és aleshores també que es decreta el principi del final. Fins que et donen el Nobel i salta pels aires l’invent.