Els discursos del rei

Està vist que els partits independentistes, se senten obligats a fer grans crítiques i escarafalls als discursos del rei, sigui el de cada Nadal, sigui el del 3 d’octubre del 2017. De fet, volen mostrar, en tot lloc i moment que ells no reconeixen la monarquia, malgrat que en formin part, els agradi o no, pel sol fet de prometre la Constitució. I és que sense prometre fidelitat a la Constitució, no podrien assolir els càrrecs de diputats, senadors, regidors, alcaldes, consellers comarcals, diputats provincials, etc. Si tan contraris hi són, haurien de ser conseqüents, i quedar al marge d’exercir la política, en cap de les institucions públiques del país.

Aquesta, és una de tantes contradiccions a les quals ens tenen acostumats els partits independentistes, fins i tot aquells que es consideren «fora del sistema» com la CUP. També ells, passen pel sedàs del jurament o promesa. Però bé, tornant al principi, què esperen que digui el rei d’Espanya, en els seus discursos oficials? El Rei, regna, no governa.

Recordo bé el discurs del 3 d’octubre de 2017. Una mena d’anatema per als independentistes després de múltiples mostres de trencament de la legalitat vigent. És cert, que l’enorme ineficàcia, per no posar-hi paraula més gruixuda, de l’actuació del Govern Rajoy, en la jornada de l’1-O, va produir efectes mai esperats ni desitjats, per altres forces polítiques, per molt contràries a la consulta que fossin.

Mai, s’hagués hagut de donar ordre d’intervenir. És un més, dels immensos errors d’un Govern que no sabia ni tenia clar com actuar. Va donar imatges i raons a uns partits que sense aquesta acció, no haguessin pogut fer servir el victimisme, fins extrems infinits. Però, el rei, havia de sortir i deixar clar de quin cantó estava la legalitat, la democràcia. Eren milions els catalans, i amb ells, els espanyols que ho volien i ho esperaven.

Lògic, no agradés als protagonistes de l’embat, com a lògic és que no els agradin les constants referències, al valor de la Constitució, com ha fet en aquest darrer. Estem en un Estat, on impera la plena democràcia, ningú s’ha de sentir exclòs ni intimidat perquè el cap de l’Estat, defensi i proclami la seva validesa i actualitat. Nota curiosa: el darrer discurs del rei, ha estat vist pel doble de catalans que el d’Aragonés.

I sempre, hi ha motius per defensar-la ni que sigui amb hipèrboles o frases, amb contingut soterrat. Portem anys en que el PP, s’ha dit defensor de la Constitució i, en canvi, s’ha permès vulnerar-la en un dels grans apartats com és el de la Judicatura. Parlar de la vigència, comporta també, crides al seu compliment, i ni que sigui per via indirecta, tothom s’ha de donar per al·ludit. Confiem en el fet que el darrer estirabot de Núñez Feijoo comporti complir i permetre la recuperació de la normalitat, pel que fa al CGPJ.

Tindrem nous discursos i nous motius de polèmica, però el cert és que els anys passen, i la Monarquia parlamentària va fent els seus deures. Malgrat alguns auguris, els passos van en la bona direcció, i no deixa de ser curiós que els independentistes mostrin rebuig a la Monarquia, i, en canvi, s’hagin refugiat en un país monàrquic, com Bèlgica. En fi, estem ja acostumats a veure’ls fer i dir coses que res tenen a veure amb el que, després, fan.