Jacob i de Catalunya

A la Seu d’Urgell, instants després de les campanades de cap d’Any, va néixer en Jacob. És el primer fill de la Liseth Manuela i el Wilson David. A Girona naixia un altre noiet, encara sense nom. Els seus pares son Rupindar Kaur i l’Amrik Singh de Llançà. A l’Hospital General de Manresa arribava a la vida la Inass, filleta de Rachah Odda i Abderahim. Completen la llista clàssica dels primers nadons del 2.024: Matteo, Víctor, Ayah, Eithan i Darion.

Anys enrere la noticia dels primers catalans d’un any eren el recurs fàcil dels mitjans de comunicació per omplir pàgines o pantalles en un dia sense noticies. Eren unes peces informatives ben tendres però insulses. Algunes cases comercials aprofitaven per promocionar-se amb regals als nouvinguts i poc més. Però la societat ha canviat. Som un país mestís caminant cap al 20% de migrants, normalment persones joves i àvides per trobar un futur. Atrets per les oportunitats, també per les proteccions pels desvalguts i amb alguns aprofitats.

Llegint els noms dels nascuts i els dels seu pares és fàcil identificar les arrels magrebines, pakistaneses o sud-americanes, tres de les comunitats més nombroses al país. La meva posició al respecte és clara i rotunda: les societats multiètniques són les millors i les més potents. Tot i ser cert que cal assumir costos assistencials, de seguretat i algun xoc cultural o religiós. La majoria venen a treballar dur i a guanyar-se un futur. I volen tenir fills. Els conflictius son pocs però sempre fan més soroll. Qualsevol de nosaltres marxaria si viure amb dignitat o sense perill no fos possible. La nostra societat envellida no funcionaria sense ells. No ens podríem ocupar dels ancians o els restaurants no podrien obrir. També son una força laboral imprescindible per feines amb formació i de responsabilitat.

Sentir comentaris contraris a criatures amb hores de vida després d’escoltar els valsos de Viena és fastigós. I ressonen arreu en una societat pretesament pura (i vella) volguda per alguns. Com els de la populista alcaldessa de Ripoll. El seu partit, Aliança Catalana, racista i independentista, compta amb el cosí del president de la Generalitat com a cervell a l’ombra. És una mena de Steve Bannon casolà. Ella s’ha afanyat a ressaltar aquests naixements com la perversa prova de la invasió, abonant la teoria de la substitució. Ella i altres afirmen que en pocs anys serem un emirat musulmà. El més trist de tot és que persones no racistes s’atemoreixen i compren aquest argument capciós.

Serà diputada al proper Parlament. La prova irrefutable és a Junts, el partit parlamentari més a la dreta dels dits sobiranistes. Han començat a moure’s i fer declaracions en aquest terreny enfangat per l’extrema dreta i per indicacions de les seves enquestes. A les properes municipals del 2.027 sortiran desenes de «Sílvies Orriols». Algunes tindran força èxit electoral. Una forma més d’assemblar-se a Espanya. Només ens faltava un Vox a la catalana per tenir tota mena de malèvols amb poder per intoxicar ments.