Israel mata el periodisme

Una vergonya s’obre pas dins la gran vergonya. En un genocidi en què un Estat mata diàriament nens, bombardeja hospitals i escoles, bloqueja medicines i subministraments bàsics, i dispara impunement sobre tot el que li sembla sospitós, inclosos tres ostatges als que va matar despullats i amb una bandera blanca, sembla gairebé una frivolitat parlar dels 69 periodistes morts a Gaza, segons l’última i esgarrifosa dada del Committee to Protect Journalists.

Enmig d’aquest mar de destrucció i dolor, aquests 69 assassinats semblen una anècdota, però no ho són. Perquè cal recordar l’obvietat que és gràcies a aquests pocs centenars de periodistes que encara s’atreveixen a informar, posant en risc la seva vida, que podem saber alguna cosa de totes les salvatjades que es perpetren diàriament a Gaza, i coneixem una mica millor les condicions infrahumanes en què viu castigada i humiliada la seva població civil.

Tots aquests periodistes no són víctimes col·laterals dels bombardejos ni per descomptat terroristes, com els qualifica sempre l’Exèrcit israelià per justificar la seva violència indiscriminada: són senzillament els únics testimonis possibles d’una barbàrie que Israel vol silenciar a qualsevol preu, tot i que sigui la seva vida.

I és que els periodistes palestins no moren per estar en un lloc perillós, com suggereix la propaganda oficial, sinó que són assassinats pel fet de ser-ho: els seus mòbils són rastrejats minuciosament i són perseguits per drons fins a ser aniquilats, com és el cas de Refaat Alareer, professor de literatura i periodista, una de les veus més conegudes del conflicte, que malgrat canviar de domicili gairebé diàriament, no va poder esquivar un últim i fatal míssil israelià, que se’ls va carregar a ell i a sis familiars més. Israel sap que per poder aplanar Gaza la primera condició és amagar la veritat, si fa falta al preu de bombardejar-la. El Govern de Netanhayu no només és especialista a matar sinó també a manipular: ha sabut narcotitzar la seva pròpia societat, on escasses veus crítiques (com el diari Haaretz) s’atreveixen a denunciar els mètodes inhumans del seu Exèrcit, i a l’exterior ha activat degudament els seus coneguts lobbies que a molts països, començant pels Estats Units, condicionen sense cap rubor la seva política exterior.