La mostra de l’espoli

L’últim acudit de da FIFA, aquella organització que diu que vetlla per la igualtat al món del futbol, ha estat inventar-se un Mundial de clubs. Han buscat l’únic any que quedava lliure, aquell en què no hi ha ni Mundial, ni Eurocopa, ni Copa Amèrica, no fos cas que els futbolistes descansessin per no lesionar-se tant, i allà l’han posat. La seu, Estats Units, que és on ara es fa tot. I el format, com si fos un Mundial de seleccions.

Així, 32 equips lluitaran durant un mes per ser el millor conjunt del planeta, just després que hagin acabat deu mesos de llarga i estressant competició, tant al seu estat, com al seu continent. El màxim organisme mundial ha dissenyat que 12 dels equips seran d’Europa, 6 d’Amèrica del Sud, 4 d’Amèrica del Nord i del Carib, d’Àsia i d’Àfrica, un d’Oceania (que previsiblement anirà al grup del Madrid) i un lloc serà per a l’amfitrió, els Estats Units.

En el Mundial per països ja costa que formacions que no siguin europees arribin a les últimes fases. A Qatar 2022 ho van aconseguir Brasil i Argentina, les de sempre, a més de la nouvinguda Marroc. Alguns es beneficien de la diàspora i, per exemple, la formació marroquina era plena de futbolistes que actuen a França. Però en clubs és al revés. Quan algun jugador de 16, 17 o 18 anys destaca, sobretot a Sud-amèrica, de seguida fa el salt. Per això tenim que en l’anterior Mundial de Clubs, el que acaba de guanyar el Manchester City, no triomfa cap equip no europeu des del Corinthians, el 2012. En aquest, el 2025, no cal fer gaires travesses per saber de quina zona serà el triomfador. És la mostra d’un nou espoli de mà d’obra per a l’enriquiment europeu. No sé de què em sona la història.