Manresa perd l’estratega Josep Alabern

El passat 4 de gener Manresa va patir la pèrdua d’una de les persones més estimades per la seva visió global de ciutat, sens dubte, un gran estratega. Segons m’explica el seu bon amic, l’historiador Lluís Virós i confirma la seva excompanya Assumpció Feliu, vicepresidenta del Museu de la Ciència i de la Tècnica d’Arqueologia Industrial de Catalunya, llicenciada en història de l’art, «abans de Nadal el van ingressar perquè feia uns quinze dies que no podia caminar i s’ofegava de seguida, perquè no li bombejava bé el cor, però tot donava a entendre que remuntaria, fins que la malaltia es va anar complicant». La secretària personal Mita Cases va confirmar que l’enterrament tindria lloc el dia 6 al Tanatori Mémora. Amb bona visió ciutadana, Josep Alabern Valentí, sempre va aplicar la màxima de fer coses per la ciutat fins on va poder i fins on el van deixar. Sens dubte, era una persona sàvia, molt senzilla i propera, plena d’idees i que trobava solució per a qualsevol problema. Sagaç i hàbil sabia aconseguir els seus objectius. Va començar a actuar en plena Dictadura franquista, d’acord amb l’alcalde Soldevila, que intentava transformar la ciutat, concretament l’any 1966 amb la presa del llac, que un cop formigonat va entrar en funcionament a partir de 1974. Tres anys després es construiria el primer parc de l’Agulla, que seria profundament remodelat el 1986.

L’enginyer industrial Josep Alabern comença a treballar de la mà de Josep M. Vives Llambí, candidat a l’alcaldia de Manresa per CiU en les primeres eleccions municipals democràtiques el 1979, a qui l’escultor Jaume Soldevila li va dedicar un monòlit en forma de columna trencada el 1982, en l’esmentat parc. En Vives de les aigües dirigia tant la Junta de la Séquia com la d’Aigües Potables, quan Alabern va entrar-hi a treballar. Manresa era una ciutat mitjana de finals del franquisme que cada vegada que hi havia una petita avaria a la Séquia, es quedava sense aigua dos o tres dies. Es va adonar que calia fer una reserva i com era espavilat va tenir clar que calia fer un dipòsit enorme d’aigua en forma de llac, com ja s’havia fet al Central Parc de Nova York. El llac de l’Agulla es nodreix de les aigües d’una presa, a la punta del terme, a partir de la casa del sequiaire. El projecte el tiren endavant l’alcalde Soldevila, Vives i Alabern. Però va sorgir un problema ja que la terra no era tan impermeable com es pensaven i l’aigua s’escorria poc a poc fins que van tenir clar que calia formigonar. Alabern s’adona que era el moment ideal per crear Aigües de Manresa i que la seva lluita diària serà el manteniment. Li sap greu, però per assolir el complet abastiment d’aigua s’ha de carregar un xic de patrimoni i l’única solució passava per cimentar. Durant una època les reparacions van ser constants, com la de la Mina del Mas de les Coves, alguns aqüeductes van deixar de funcionar i van haver de ser substituïts per sifons, gràcies a les canonades modernes. Alabern és el gran mantenidor del segle XX d’un canal del segle XIV.

Arriba un punt que la seva especialització i saber fan que dins del Col·legi d’Enginyers s’encarregui d’aquests temes i es converteix en assessor de tots els governs de la Generalitat que li han demanat consell, fins i tot en un equip que dirigeix, recomana el transvasament del Roine. A partir del 1990 lluita per la defensa del patrimoni, evita la destrucció dels dipòsits vells i ho salvaguarda amb la creació del Museu de la Tècnica. Quan l’especialista en Història de l’Arquitectura Industrial, Julián Sobrino, en la seva tesi doctoral diu per primera vegada que Els Panyos és la fàbrica tèxtil més antiga d’Espanya, Alabern la protegeix fins a les darreres conseqüències. Polifacètic, va ser membre del Consell Assessor de la Caixa d’Estalvis de Manresa, president del Catalònia Escacs Club, membre de la junta directiva del Montepio, funcionari en excedència de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. Aficionat a la Guerra Civil de la que n’era especialista així com també de la Filosofia de la Tècnica i la seva importància per la humanitat. En pau descansi.