Agustí de Semir un Barceloní a Berga

Agustí de Semir Rovira (Barcelona 1918 – 2006) fou advocat i polític barceloní. Durant molts anys va tenir la seva segona residència estiuenca a Berga, al capdamunt del Passeig de la Pau, molt a prop del Camí del Roser, potser era per estar a prop de l’estació d’autobusos de Berga, ja que la família tenia interessos directes en la línia ATSA. La seva esposa va escriure uns preciosos poemes dedicats a la Mare de Déu de Queralt i a l’Agustí se’l podia veure, quan era a Berga, molts diumenges a la missa de deu de l’església de sant Joan; aquesta missa la solia oficiar el mossèn Josep Armengou. Mn. Armengou, avui tan oblidat, va fer un llibre i crec que va ser l’únic llibre contra el dictador Franco escrit, editat, publicat i repartit clandestinament en dues edicions, també una excel·lent monografia de Queralt i un llibre de Patum que ha esdevingut una eina per a tots els qui estimem la festa berguedana.

Semir va estudiar la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona, es va col·legiar l’any 1942, va tenir durant uns anys el seu despatx primer al carrer de Còrsega de Barcelona, l’any 1954 va establir el seu despatx al carrer del Bruc i va restar col·legiat fins a l’any de la seva mort.

Fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona de 1954 a l’any 1958, en plena dictadura militar franquista, quan els alcaldes i els regidors, no eren democràtics sinó escollits a dit per les autoritats militars de Madrid, va tenir com a alcalde nomenat pel dictador Francisco Franco a Antonio Maria Simarro Puig que en ser cessat fou substituït pel notari Josep Maria de Porcioles i Colomer. Simarro fou destituït com a conseqüència directa dels incidents produïts a Barcelona arran de la vaga de tramvies de l’any 1951.

Després de la mort del general Franco i l’adveniment de la democràcia va ser elegit, ara, democràticament regidor de l’ajuntament barceloní a les llistes del partit dels comunistes de Catalunya (Partit Socialista Unificat de Catalunya) l’any 1979, va ser regidor quatre anys fins al 1982. Va ser director general de Serveis Socials de la Generalitat restaurada, diputat provincial responsable de Sanitat des d’aquest càrrec impulsà la reforma de l’assistència psiquiàtrica, amb la creació de centres de dia i la modernització dels centres assistencials.

Va tenir un paper destacat a l’Assemblea de Catalunya entitat clandestina (coordinadora democràtica de totes les forces antifranquistes des dels comunistes fins als carlins). Era del grup dels dits no-alineats, que eren demòcrates, però, llavors, no estaven afiliats a cap dels partits clandestins. El 28 d’octubre de 1973, durant una reunió d’aquesta Assemblea de Catalunya, les forces policials de la dictadura franquista irromperen pistola en mà a la parròquia de Santa Maria Mitjancera de Barcelona on van aconseguir detenir a 113 dels participants, entre ells a l’Agustí de Semir, aquesta detenció va provocar una gran mobilització popular i solidaritat envers els empresonats.

Sempre va estar vinculat a diverses associacions barcelonines com l’Ateneu Barcelonès (una fotografia seva, està destacada al bar d’aquesta entitat). Ja mort Franco l’any 1975 fou un dels fundadors i secretari de l’Associació Catalana d’Expressos Polítics.

Els últims anys havia rebut importants reconeixements, com l’atorgament de l’Orde de Sant Ramon de Penyafort del Col·legi d’Advocats l’any 1992, l’any 1997 se li va fer un homenatge popular i l’any 2004 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Catalunya juntament amb l’anitic secretari general del PSUC Gregorio López Raimundo, en representació de les persones que van lluitar contra la dictadura franquista per la recuperació de la democràcia. També el 2004, l’Ajuntament de Barcelona li va concedir la Medalla d’Honor de la ciutat.