LA SIMONETA

Vicerector de la UB i presumpte assetjador sexual

Maria Dolors Guàrdia Rubies

Maria Dolors Guàrdia Rubies

Ser medalla d’or de la Generalitat de Catalunya, haver tingut l’oportunitat d’una bona formació acadèmica i haver-hi dedicat vida i esforços, no ofereix cap garantia per no convertir-se en un mal ànima. I tot allò que havia de ser favorable per poder portar una vida amb valors ―ja que no quasi exemplar per dedicar-se a la docència―, se’n va en orris per culpa del descontrol sexual. Què hi tenen aquesta mena d’homes ―que n’hi ha tants i arreu―, al cap i al... que els fa perdre l’oremus, la dignitat, la credibilitat, la professionalitat... i els deixa arran de les bèsties? Doncs un desig sexual descontrolat, una prepotència immensa i un masclisme desorbitat.

Jordi Matas i Dalmases és professor universitari i catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona. Ha tingut molts i importants càrrecs que sembla, no li han servit per a res. Bé, per treballar i cobrar... no per ser una persona respectable.

Ara, la seva foto ha voltat per tots els mitjans i molta gent el pot reconèixer pel carrer i identificar-lo com a presumpte assetjador sexual. I el que engendra no és llàstima ni compassió ni pena sinó ràbia, menyspreu i repugnància. Perquè tenint-ho tot a favor, pel desig sexual d’una dona, ha llençat tots els mèrits i reconeixements, aigües avall.

El 2017, Matas ja havia estat acusat per una alumna a la que havia enviat uns missatges sexuals molt pujats de to en els que li explicava dos somnis eròtics que havia tingut amb ella. També la perseguia per la facultat. Fins i tot, uns companys van declarar que havien hagut d’ajudar-la a sortir per una finestra perquè ell no pogués trobar-la. El cas, després de les manifestacions dels alumnes, va ser reportat a la Unitat d’Igualtat de la UB. Però una comissió de tres homes va arxivar la denúncia. A finals de 2020, el rector, Joan Guàrdia el va incorporar a la seva candidatura. Hi van haver protestes i el va retirar; però poc temps després va tornar a incorporar-lo. La Universitat segueix rentant-se’n les mans. Fins i tot quan més de cent professors han sol·licitat la seva suspensió cautelar. I s’excusa dient que no poden canviar d’idea perquè seria no acceptar la decisió anterior que, estranyament, el va fer innocent. Per què no se l’ha apartat ―com a mínim, de la seva tasca docent? Per què importa més l’honorabilitat deshonrada d’un professor (o de qualsevol altre tipus de professió) que el patiment físic i psicològic de dones adolescents o adultes?

La resposta és aquesta: a ningú no li importa ni poc ni gens el mal que sofreixen les dones. Perquè tot i els protocols o les aparents lleis, elles segueixen sofrint. Per tant, la UB hauria encobert, maliciosament, al presumpte assetjador.

Ara ha estat ell qui ha dimitit «per poder emprendre, sense limitacions institucionals, les accions legals oportunes per defensar la seva honorabilitat» Quina?

I és que si algú no vol que es parli d’ell com a presumpte assetjador sexual, el millor és que no en sigui. I si l’instint l’arrossega, que es controli.