La clamídia manresana

Juliana Canet i Roger Carandell son dues crues mostres del panorama mediàtic actual. Ells i altres apareixen saturats en mitjans diversos, multiplicats en ràdio i televisió com si disposessin de clons.

Ella és locutora i «influencer». No fa tant s’hagués considerat una combinació impròpia. Un locutor és (o era) una persona que informava o entretenia als mitjans audiovisuals. Una feina seriosa. Calia tenir una veu adequada i saber vocalitzar per comunicar noticies o entrevistar amb rigor. Ser una «influencer» és la mutació de les celebritats d’abans passades pel món de les xarxes digitals. És a dir, persones sense ofici les quals per una relació sentimental o per aparèixer a programes brossa es converteixen en famosos. D’Isabel Preysler als esguerros presents actualment al Tik Tok i a Instagram. En el cas dels presentadors s’ha fet un salt al buit des de noms històrics com Luis del Olmo o Josep Cuní als protagonistes d’un vídeo a on expliquen que Manresa és molt lletja i hi ha una passa clamídia, una malaltia infecciosa de transmissió sexual.

Buscant la viralitat a partir de la vulgaritat, les imatges corren a tot ritme qualificant de terrible la ciutat tot i que (segons ells) els seus ciutadans tenen un talent desbordant. Sobretot en els esports. No deixa de ser un truc antic per criticar però mirant de quedar bé al final. Suposo que en la qüestió de la suposada epidèmia sexual intenten un gag força fluix i rebuscat per ser el lloc d’Espanya amb més taxa d’infidelitat segons el portal Ashley Madison. Una altra raó no la sé veure. Potser fan acudits per gent molt intel·ligent o per idiotes.

És aquí a on mor la comunicació actual. Amb res es fa conya. L’humor és una disciplina elevada només a l’abast de pocs talents. Hem passat de Capri o Rubianes a una caterva de graciosos habituals vinculats a un parell (o tres com a màxim) de productores controlant les graelles de programes, els espais radiofònics i les subvencions. Un dia és la lletjor manresana o la de Mollet. Un altre la de Tortosa tot i reconèixer no haver-hi estat mai. Sense cap gràcia ens hem acostumat a escoltar o veure espais humorístics acceptant que no fan riure. Per aquí ho perpetren nois d’aquesta última ventrada i a Madrid sobreviu la liderada per un tal Pablo Motos fent escola de mal gust i masclisme. Tots amb un denominador comú: ens venen productes de mala qualitat.

Depenent de la setmana es salven els de Polònia a TV3, fins i tot amb un gag poc original a on comparaven Berga amb poblet gal a on un Titot Ribera feia d’Obelix. O el comunicador Toni Clapés amb el seu humor fred, eficaç i diferent. Quasi tota la resta son rèpliques menors al grup del Toni Soler i del Jair Domínguez produint espais cars, ínfims i vergonyants. La Mary Santpere, Dagoll Dagom o fins i tot la Lloll Bertran dels seus bons temps alegraven i sorprenien amb les seves ocurrències. Les paròdies també indiquen l’ànim i el tremp d’una societat. Ara mateix no fan gràcia ni els graciosos. I acaben tots lloant Cadaqués, el seu Shangri-La. Ni en això son moderns.