Cada candidat és un animal

La cursa presidencial als Estats Units ha estat sempre més una pugna entre dues personalitats polítiques que entre dues línies polítiques, i la d’aquest any ho serà amb escreix, perquè el factor personal es multiplica quan els dos candidats representen posicions tan polaritzades i quan, a més, resulta que tenen 77 i 81 anys. Els demòcrates saben que el punt més dèbil de Biden és la seva edat, perquè fins i tot els seus fidels veuen amb neguit la perspectiva de tenir a la Casa Blanca un home que culminaria el segon mandat amb 85 anys; i per als republicans és clau la fortalesa física de Trump, que comparat amb Biden sembla un elefant hormonat al costat d’un ocellet trencadís. Abans que dos líders o dues filosofies, la cursa confronta dos espècimens de mamífer, dos animals humans en la seva condició més física i bàsica. Dos animals polítics, literalment. En aquesta campanya, projectar capacitat per afrontar una gran crisi internacional no serà tan important com demostrar solvència pujant i baixant escales o poder exhibir un informe mèdic amb dades presentables de colesterol.

En realitat, aquesta campanya ens posa davant una realitat sovint menystinguda, que és que els votants veuen en els candidats, abans que res, anatomies humanes, que és el que som en primer lloc i és el primer que es veu i se sent de nosaltres. Un bon exemplar tenia avantatge en la competició prehistòrica, i en té en el manicomi de la multiexposició mediàtica. Hi ha molts físics que poden funcionar per a un polític, perquè hi ha polítics per a tota mena de coses, però hi ha físics que difícilment poden funcionar. ¿Cal dir-ho en un mercat polític com el nostre, amb Pedro Sánchez de president allà i Pere Aragonès de president aquí, i veient com els va a l’un i a l’altre?