És un premi, que et toqui?

En els últims dies hem pogut assistir a dos exemples de com l’absurditat i el pensar cada cop menys en els aficionats es va imposant en l’esport professional d’avui en dia. Comencem per allò que ens toca de més a prop. El Baxi Manresa es va classificar a última hora per a la fase final de la Copa del Rei de bàsquet que s’ha de jugar el mes vinent a Màlaga. Molt bé, felicitats! Un cop a dins, anem a comprar les entrades. Però, ai coi! Resulta que l’ACB ja les havia venudes el novembre quan, tret de l’Unicaja, l’amfitrió, no se sabia quins serien els altres participants.

N’hi ha alguns que més o menys sí que podien pensar que hi serien, però equips com el Baxi no poden saber amb tanta antel·lació on estaran situats al final de la jornada 17, dos mesos més tard. Per tant, ara no hi ha entrades. Les opcions són que el club en tregui de sota les pedres i les hagi de sortejar sense saber si els afortunats podran pagar la morterada que es demana per segons quins abonaments, o que tu, particular, vagis a la revenda amb una alta possibilitat, tractant-se de les latituds en les quals ens movem, que t’estafin i quedis amb el cul a l’aire.

Després tenim el cas del Barça, no l’esportiu, que és com un cabàs, sinó el de la seva recent visita a Aràbia Saudita per jugar [verb sobredimensionat en aquest cas] la Supercopa. Ei, hi pots anar, però si tens la mala idea de ser homosexual i veure el partit amb la parella, que no se t’acudeixi demostrar-ho a ningú, no tinguem problemes amb el règim medieval que et paga una indecència per fitxar mitjanies brasileres. Assistir a un esdeveniment esportiu, esport de risc... menys per als de sempre.