Una història de cooperació

La vida ens pot canviar de sobte, sense previ avís, ningú s’espera un succés com el que van viure els cinc tripulants i els 45 passatgers que l’any 1972 viatjaven en un avió de l’Uruguai a Xile, que es va estavellar enmig de les muntanyes nevades dels Andes. De les 29 persones que van sobreviure a l’impacte, només 16 van aconseguir sortir amb vida d’allà i reunir-se amb les seves famílies 72 dies després. En aquest temps els supervivents, la majoria integrants d’un equip de rugbi, van posar a prova la seva fortalesa física i la seva capacitat mental per adaptar-se a unes circumstàncies completament adverses.

Cinquanta anys després de la coneguda com «la tragèdia dels Andes», la nova pel·lícula de Juan Antonio Bayona, La Sociedad de la nieve, que s’ha estrenat a Netflix, ens relata una història que ja es va adaptar al cinema el 1993 amb el film ¡Viven! (Alive) i que ara torna a la pantalla amb un retrat més íntim sobre com van viure la tragèdia els protagonistes. Basada en el llibre de Pablo Vierci que li ha donat títol, la pel·lícula se centra en la part més emocional dels supervivents, aconseguint que ens sentim en tot moment al seu costat i ens preguntem què seríem capaços de fer per sobreviure.

La seva història ens mostra que en les situacions límit l’instint de supervivència s’imposa a certs valors morals, com quan els protagonistes accepten que no hi ha altra sortida que menjar-se la carn dels morts per sobreviure, i també ens parla sobre la capacitat de cooperar i ajudar-se als uns als altres per defensar la vida per sobre de tot. En aquell inhòspit i inaccessible lloc on va caure l’avió es va crear una autèntica societat en la qual cada membre aportava alguna cosa en benefici del grup, tots eren necessaris i imprescindibles. El sentit de comunitat era el que els ajudava a mantenir l’esperança en un moment que semblava tot perdut.

D’un dia per l’altre, es van trobar enmig del no res, lluny de la civilització i es van transformar en una altra societat, amb uns altres codis i regles on gairebé estava prohibit queixar-se i on l’humor i l’amor eren els únics elements que els orientaven i els donaven escalfor. Em pregunto d’on van treure la força per pensar que sortir d’allà era possible, per transformar una tragèdia en un miracle i deixar per a la història un missatge clau que massa sovint oblidem quan actuem amb individualisme sense adonar-nos que allò que ens pot salvar, i que ens permet arribar més lluny, és la nostra capacitat de cooperar.