L’angoixa d’estar amb l’aigua al coll

David Bricollé

David Bricollé

Si no l’han llegida, els recomano que la recuperin. Em refereixo a l’entrevista que Regió7 va publicar divendres passat (per si l’han de cercar a l’edició de paper) amb Maria del Carmen Goti. Si estan llegint aquest article a l’edició web, només cal que facin una cerca i la trobaran també en format digital. La setmana passada aquesta veïna de Sant Salvador de Guardiola es feia protagonista (un protagonisme que segur que ella mai no hauria volgut) perquè ha aconseguit que se li perdoni un deute bancari de 137.000 euros, després de resoldre al seu favor un procés judicial emparat en l’anomenada Llei de la Segona Oportunitat. Un marc legal que, com explicava també a Regió7 l’advocat que ha dut el seu cas, s’aplica en casos en què els deutors es troben en situacions d’insolvència econòmica i, si compten amb una sèrie de requisits, se’ls exonera de tots els seus deutes. Es tracta d’acreditar davant de la justícia que la persona és «deutora de bona fe», és a dir, que no és que no vulgui pagar els seus deutes, sinó que no pot. El cas de Maria del Carmen Goti ha estat noticia per la resolució final, però el seu és un retrat (amb el que explicava a l’entrevista) que, segurament i malauradament, es replica amb un dolorosa quotidianitat. Als seus 72 anys, no defuig la pròpia responsabilitat. Admet possibles errors (paraula que admet molts matisos) i ha lluitat per no deixar-ne hereus. El seu cas commou perquè podria ser el de qualsevol. Qualsevol que assoleix en la plena maduresa el que valora que és un estatus d’estabilitat, que la porta a fer, senzillament, un passet endavant. En aquest cas va ser la compra d’un pis on es van traslladar a viure perquè la seva filla tingués els estudis més a prop. Una compra que, a partir de la pèrdua d’una feina que ella quatre anys abans (quan va fer l’adquisició) creia estable, es va convertir en una condemna, un malson. Va fer mans i mànigues per trobar i compaginar feines que li permetessin afrontar el deute, diu, però els diners no li arribaven. El següent esglaó, crèdits bancaris amb que la bombardejaven per totes bandes. Tot plegat, una bola de neu que no es veia capaç d’aturar ni rebaixar, malgrat ella mateixa es defineix com una persona assenyada. La Maria del Carmen parla de l’assetjament bancari, amb amenaces, crits i trucades a familiars i veïns. «Un calvari», ho descriu. «Arriba un moment en què ni dorms, ni menges i, ni tan sols, poses la calefacció, perquè no t’arriben els diners», rememora amb un dolor encara embolcallat de l’angoixa arrossegada i acumulada. L’angoixa d’intentar surar quan, sense que gairebé sàpigues com, has passat d’un estadi de serena flotació a acabar amb l’aigua al coll.