Brots verds al Barça de la malenconia

Ja em queda menys que més», diu Xavi, que sap de què va això del futbol. O ho semblava fins que l’hem vist gestionar de manera tan irregular una plantilla que ell mateix va qualificar de superlativa. Al final, els millors del partit clau contra el Bilbao a la Copa acaben sent tres juvenils, que han sumat els seus primers minuts amb el primer equip del Barça abans fins i tot del que ho va fer el seu entrenador.

Això del Barça ja veuen que no pinta bé. No només esportivament, ja que encara el club arrossega (cap verb més gràfic) les penalitats europees culminades amb la catàstrofe de Lisboa davant del Bayern i va afegint màcules al seu llegat d’estil i de trofeus; sinó, i això és el més preocupant, també institucionalment. És molt gràfic que l’estadi del club sigui avui una runa polsegosa que només genera molèsties a l’entorn (sempre l’entorn!) i dubtes sobre les condicions laborals dels que hi treballen. Un símptoma.

Amb el deute sufocant que arrossega el club, amb una gestió atrinxerada en els nucli familiar i d’amics, amb la deserció dels que se suposava havien de ser les primeres espases financeres de la segona etapa Laporta i amb l’amenaça cada vegada més propera de la societat anònima, el menor dels problemes del club és la marxa erràtica del seu primer equip de futbol. Però és la més vistosa. El cercle virtuós, ha defensat sempre Laporta, començaria amb la conquesta de títols de prestigi per arrossegar patrocinis i contractes milionaris. Però el cicle no engega. I és difícil que ho faci. En el futbol dels petrodòlars el Barça juga amb un ampli desavantatge. I, a més, no ha aprofitat amb encert les possibilitats de reforçar-se. O ho ha fet amb pressupostos de ric quan el fet és que ara mateix és en la indigència de la màxima categoria del futbol europeu. I en aquestes condicions no hi ha marge per reconduir els errors.

Amb tot, des de l’entrenador al president passant pels mitjans dedicats en exclusiva a la cosa blaugrana continuen estranyament aferrats a la nostàlgia per explicar aquest present miserable. Que llegim que el Barça potser haurà de barallar-se amb l’Eintracht de Frankfurt per fitxar la jove promesa sueca Lukas Bergvall dona la mesura del moment del club.

L’esperança és una pedrera que manté sòlids fonaments per continuar confiant en alguna cosa. Els Lamine, Fermín, Fort, Cubarsí (o perles de la Catalunya central, com Quim Junyent o Marc Bernal) mantenen l’alè blaugrana en moments de malenconia barcelonista. Brots verds on agafar-se.