Puta C-55, puta carretera

Tinc un contracte-compromís signat amb mi mateix que m’obliga periòdicament a parlar de la C55. Sí, la puta carretera. Aquest any 2024 encara no ho havia fet i trobo que ja és l’hora. I no ho faig per compromís. Ho faig amb ganes, per ganes i no pas de gust sinó tot el contrari. Tinc una teoria no escrita, que potser algun dia escriuré, que diu que l’anomenada Catalunya interior, àlies el territori segons se’ns miren des de BCN, canviarà el seu estatus, la seva autoestima i el seu empoderament el dia que s’alci i aconsegueixi revertir la vergonya aquesta de la carretera. I estic segur que passarà tot i que, veient el dia a dia, no sé quin dia passarà. I que consti en acte i ho dic d’entrada, no compto pas gens amb els polítics nostres –quan dic nostres vull dir els del territori per fer-ho–. I ja se m’emprenyaran i ja em diran el que vulguin, però se’m refot, del tot. No hi ha ara mateix un sol polític de la Catalunya Central disposat a plantar-se i exigir el desdoblament absolut i prioritari de la C55. Ni un. Disposats a dir-ho i proclamar-ho sí, un munt. A fer-ho cap. I sinó, que m’ho demostrin. Aquest diari explicava divendres que el 1998 TOTS els polítics nostrats estaven a favor del desdoblament i així ho van manifestar. La proclama l’encapçalava aleshores ERC amb l’aleshores diputat Josep Huguet al capdavant. Manava al govern, aleshores, Convergència, que també estava d’acord a fer el desdoblament amb l’única condició que no es posessin terminis a l’execució. I així va ser com es van posar tots d’acord: Ho diem, ho proclamem, però mentrestant no ho fem. Ja ho farem. O no. D’això en fa 25 anys. Hauríem d’asseure els polítics d’aleshores i que ens ho expliquessin bé. Aquesta és la trampa de la política: es posen d’acord per posar-se d’acord en estar d’acord en el mateix acord. I tal. I la carretera sense desdoblar. I l’autopista, nostra, facturant com si fos un atracament. Dia si, dia també. I no és Espanya qui ens roba. Fa 25 anys i el nombre de trànsit no ha parat de créixer. És una vergonya. No sé què hi fem aquí asseguts. No sé què hi faig. Només la gent de la Plataforma C55 periòdicament, o sigui cada dia, ens recorden el fiasco i la necessitat i ens fan sentir una mica de vergonya. Desitjo que als polítics més. Gràcies. Hauríem de ser tots el carrer, millor dit, a la carretera i tallar-la indefinidament. Fer-hi un tap, un embús salvatge –ara amb el putu mur de formigó que han posat al mig és molt fàcil– i no moure’ns d’allà fins que no de paraula sinó de fet el desdoblament sencer sigui no una promesa sinó un fet. Mentrestant el que em surt de dins és puta c55, puta carretera.