Inventar-nos l’aigua (i l’energia)

Població, aigua i energia: heus aquí tres potes del tamboret de la suficiència. Un territori que compti amb aquests tres elements té molt de guanyat i és probable que provoqui desitjos d’invasió en els seus veïns menys afortunats. Si li manca un dels tres l’haurà d’obtenir a fora, i si n’hi manquen dos, el desequilibri serà notable. L’obtenció del recurs a l’exterior s’aconsegueix mitjançant la compra, que és el desitjable, o per la força de les armes; no és cap secret que tant l’aigua com el petroli mouen guerres, i controlar les capçaleres dels rius és un antic motiu de conquesta.

Catalunya té demografia: som vuit milions, una xifra gens menyspreable en un context europeu. Va ben coixa d’energies fòssils: les mines de carbó van deixar d’explotar-se pel seu baix poder calorífic, incapaç de competir al mercat globalitzat. I ara els ciutadans estem descobrint amb angoixa allò que els experts ja sabien: que l’escassedat d’aigua és una amenaça associada al clima mediterrani. Dues potes del tamboret fan figa.

Com que els catalans de les pedres en fem pans, no deixem d’atraure ma d’obra i per això cada dia som més colla, fet que agreuja la necessitat d’equilibrar el trípode, perquè més gent vol més aigua i més energia. Una aigua que es resisteix a baixar del cel. Una energia que no trobem al subsol.

Si l’aigua i l’energia no venen soles, caldrà «inventar-les» per no estar sempre a precari. Això significa apostar per la tecnologia que les pot fer brollar. Aquesta tecnologia existeix, però s’ha d’invertir amb ganes per fer-la rutllar a tot drap. Es pot treure aigua dolça d’on sembla que no n’hi hagi, com del mar i de la sortida de les depuradores, i quant a l’energia, ja sabem que el sol i el vent són fonts inesgotables, però no ens en sortirem si no entenem que una nació és un àmbit de solidaritat on cal realitzar un intercanvi d’incomoditats locals, just i equilibrat, pel bé general. Els «no em toquis l’aigua» i «ni plaques ni molins» van en direcció contrària.