Simpatia pels meteorits

Amb la campanya pendent de si Joe Biden es fot de cap baixant de l’helicòpter presidencial, sembla que la victòria de Donald Trump només pot ser impedida per un cigne negre providencial: un atac de cor, un meteorit al seu cap en un acte de campanya o una revelació escandalosa que posi en evidència la seva indigència moral. En aquest darrer punt, però, convé no posar-hi moltes esperances: Hillary Clinton va pensar que la victòria estava assegurada el dia que se’l va poder veure i sentir dient-li a un col·lega que quan ets famós «les dones et deixen que les agafis pel cony», però a les votants trumpistes això no els va fer ni pessigolles. Mentre imploren un cop de sort, sembla que els demòcrates maniobren a la desesperada per fer aflorar un bon candidat de dretes dels que en diuen «Third party», o sigui ni demòcrata i republicà. En algunes ocasions han estat decisius. Woodrow Wilson va guanyar perquè Theodore Roosevelt, més tard president, es va endur una part dels vots de William Taft. Bill Clinton va guanyar perquè el multimilionari Ross Perot es va endur una part del vot de Bush pare, que va ser un dels poquíssims presidents no reelegits; Bush fill va ser investit perquè el candidat ecologista, Ralph Nader, li va prendre a Al Gore uns vots decisius a New Hampshire i sobretot a Florida, on Nader va pescar 100.000 paperetes mentre que Bush va superar Gore per 600 que el Suprem no va voler recomptar. I també Trump: si Clinton hagués tingut una petita part dels vots de Jill Stein a Michigan, Pennsylvania i Wisconsin, Trump mai no hauria estat president. Ara totes les pregàries estan posades en que, aquest cop, passi al revés. Però és tan poc probable que és millor posar espelmes al meteorit.