Benvinguts a l'era de Taylor Swift

Sobrevalorada o admirada? Probablement, qualsevol persona té una posició clara al respecte si se li demana que defineixi la cantant de moda Taylor Swift amb un d’aquests conceptes. Si és dels qui no entén per què tothom parla d’ella, hauria de saber que va tancar el 2023 coronant-se com la persona de l’any segons l’emblemàtica revista Time, posant la cirereta a dotze mesos en què la seva gira The Eras Tour començava a rodar i, poc després, en forma de pel·lícula, aconseguia batre rècords de recaptació en el seu àmbit. 

Fa dues setmanes esdevenia la primera artista en guanyar en la història dels Grammy quatre vegades el premi a millor àlbum de l’any. Desfeia llavors l’empat amb Frank Sinatra, Paul Simon i Stevie Wonder, cadascun amb tres guardons en aquesta categoria. Sense voler-ho, també va convertir-se en l’estrella de la grada durant la Super Bowl de diumenge, on els Kansas City Chiefs i els San Francisco 49ers van disputar-se el premi gros de la NFL. Swift ja s’ha convertit en habitual als partits dels Chiefs, on juga la seva parella, Travis Kelce. La seva relació s’ha convertit en una espècie de serial del qual ningú vol perdre’s res.  

Sí, vivim en una espècie d’era de Taylor Swift on és difícil no sentir-la mencionada a la televisió un cop per setmana. Però, els qui la seguim de prop, sabem que no tot és tan positiu. Recentment, ha hagut d’escoltar com els fidels de Donald Trump l’acusaven de manipular la competició per aconseguir que els Chiefs arribessin a la Super Bowl. Així, segons la teoria, Swift podria aprofitar l’ocasió per mostrar el seu suport a Joe Biden, de qui ja ha demostrat ser partidària, de cara a les pròximes eleccions dels Estats Units. Temien que un possible efecte dominó provocat per un nou posicionament, motivés els joves a sortir a votar, com ja va fer als últims comicis. La teoria no va convertir-se en realitat, evidentment.

Que algú com Swift s’hagi convertit un actiu polític capaç de posar en escac i mat a la ultradreta és fascinant. Però no només perquè una veu femenina tingui el poder suficient per fer tremolar les bases d’un candidat com Trump, sinó per la forma en què s’ha convertit en un fenomen que revoluciona allò que toca i associat a uns valors exemplars. Ha posat potes en l’aire la indústria musical després d’enginyar-se-les per tornar a gravar els seus sis primers discos per recuperar-ne els drets. S’ha endut rècords que fins ara ostentaven homes. I també ha contribuit a posar veu a estigmes i formes de discriminació que pateixen les dones i el col·lectiu LGBTI. Tot plegat, l’ha convertit en un exemple d’inconformisme i empoderament femení amb què les noves generacions poden trobar un referent en qui emmirallar-se.