Proteccionisme al segle XXI

A Irlanda, un país especialment adequat pel cultiu de patates, pastanagues i carbassons, els agricultors es queixen que cada any arribaven de fora grans quantitats d’aquests productes a preus inferiors als que ells necessiten per guanyar-se la vida. Efectivament, aquest és un problema comú a tota la pagesia europea, que s’agreuja en territoris boteruts i relativament secs com Catalunya, on la producció de cereals, verdures o llet és comparativament poc eficient. I no obstant, la resposta a aquesta competència dura, i sovint deslleial, no pot ser tancar mercats dràsticament. Per diverses raons.

D’entrada perquè la globalització no són només la xocolata, les bananes i el cafè que ens fotem cada dia, ni el meló o els tomàquets a l’hivern. La globalització és també que després de tres anys de sequera encara hi hagi pa o patates a preus assequibles a les nostres botigues. Catalunya és deficitària en allò més bàsic, els hidrats de carboni, i ho continuaria sent fins i tot si no tinguéssim sequera ni dediquéssim bona part de la nostra producció cerealística a engreixar bestiar. La fi de la pagesia seria la nostra fam, sí, però la fi de la globalització, també. I si no pregunteu a la gent gran com recorden els anys quarantes i cinquantes del segle XX, la darrera etapa de (quasi) autarquia a l’estat espanyol. Sense oblidar que el sector primari és un dels menys globalitzats (compareu l’origen dels aliments frescos que us mengeu amb el de la roba que us poseu o la tecnologia que feu servir...) i que la nostra pagesia és també exportadora (penseu en la fruita, el vi o el porc).

La globalització és necessària per alimentar els vuit milions de persones que hi ha al món, la qüestió és com la fem compatible amb una certa sobirania alimentària, amb l’equilibri ecològic i amb la preservació d’una de les institucions fundacionals de les nostres societats: la pagesia. La bona notícia és que tenim la Unió Europa, una EPNI (entitat política no identificada) amb prou pes específic per a condicionar, ni que sigui una mica, el comerç mundial.

El problema és que quan la UE negocia tractats comercials amb altres regions del món ha d’escoltar tots els sectors de l’economia, i a vegades el què convé a la indústria no convé a la pesca o a la pagesia. I que hem (o hauríem) de vetllar perquè els països del sud global siguin societats viables, on la gent es pugui guanyar la vida encara que sigui cobrant menys (però cada vegada més) que aquí.

Ens cal proteccionisme sí, però poquet i de dues cares: la de la UE tenint més en compte els interessos pagesos quan negocia amb tercers països, i la nostra com a consumidors mirant l’origen dels aliments cada vegada que anem a la botiga o al restaurant. Les mobilitzacions d’aquests dies i les que vindran són i seran molt útils per aconseguir tant una cosa com l’altre, sempre que s’entengui que ni l’ecologisme ni l’europeisme són els enemics de la pagesia sinó els seus aliats imprescindibles.