L’hora del judici al museu barroc

És l’hora del judici. El Museu del Barroc ja està a punt perquè tothom hi digui la seva, sobretot sobre el mòdul afegit a la façana, un artefacte que, en altres temps, quan l’enginy popular s’exercia sobre el propi entorn i no només en mems a les xarxes socials, ja tindria un malnom divertit. D’això es tracta, de dir. Com faig ara deixant a banda el preu i altres consideracions.

Ja havia escrit que la nova façana està tristament condicionada per la capella del Rapte, que no només és una reconstrucció molt lletja sinó que fa moltíssima nosa, i també havia dit que no té sentit invertir tants diners i que dos arbres en tapin la perspectiva. Ara hi afegeixo que trobo la nova façana potent i rica, amb un interessant contrast entre la conservació dels elements històrics i el llenguatge modern; per dins, aquesta nova closca obre una entrada amb el claustre al fons que sorprèn i transmet dinamisme i qualitat; l’accés al museu es fa per una rampa que, a cop de vista, sembla una solució provisional, però un cop completat el recorregut l’efecte és càlid i interessant; el conjunt de l’escala potser és una mica torturat, però crea espais seductors, té bons detalls i ofereix noves vistes. L’espai expositiu és correcte, agradable. La col·lecció, sembla que important, és interessant fins i tot per a algú poc apassionat pel tema, i està ben disposada i explicada, tot i que d’una forma molt convencional. Hi ha dos intents de crear un ambient immersiu poc aconseguits; el del retaule de Sant Pere Màrtir és fluix; el de l’audiovisual és retòric, avorrit i insubstancial. És el punt pobre d’un museu ric i consistent que val la pena veure. No és la bomba, però és un equipament que fa capital, com convé, i millora Manresa clarament. Ara només cal que funcioni.