Resurrecció manresana del barroc

Xavier Domènech

Xavier Domènech

A finals del segle XIX la família Casas, a la que pertanyia el pintor Ramon Casas, va bastir una fàbrica tèxtil al costat de Sant Benet de Bages, i el 1906 va comprar monestir per convertir-lo en residència d’estiu. Per restaurar-lo va confiar en l’arquitecte Puig i Cadafalc. Una conseqüència del conjunt de treballs va ser despullar l’interior de l’església de la decoració barroca aplicada pels monjos de Montserrat quan el conjunt en depenia; es tractava de retornar a la suposada puresa romànica, si bé la gent del romànic tenia pànic als espais buits i omplien els murs de figures pintades, com ens recorden els temples de la vall de Boí. Al barroc li agradaven els retaules escultòrics, i Sant Benet tenia el seu darrera de l’altar, cobrint el fons de l’absis. Va ser desmuntat, fragmentat i convertit en peces que decoraven habitacions de la residència dels Casas, com capçals de llit i frontals de calaixera. Aquest era l’escàs apreci pel barroc que es tenia en aquells anys, quan l’afirmació de l’esperit catalanista s’emmirallava en els estils dominants a la Catalunya medieval, abans del lliurament de la corona d’Aragó a una dinastia castellana. El cas de Sant Benet il·lustra el menyspreu de què ha estat víctima a Catalunya una època esclatant que va deixar una empremta inesborrable en totes les facetes de la història universal de l’art: Bach, Händel, Vivaldi, Bernini, Caravaggio, Rubens, Góngora, Milton... És ben cert que el barroc català no va assolir els cims d’inspiració i perfecció dels mestres italians abundosament finançats pels successius papes, o pels que servien a la cort de Madrid i avui converteixen el Prado en indispensable, però aquest no és motiu per esborrar-lo en benefici de la pedra nua. Manresa acaba d’inaugurar el Museu del Barroc de Catalunya amb el propòsit de «posar en valor», que en diuen ara, aquesta fase del continu creatiu del país, que té molt per explicar. No deixa de ser curiós que això passi en una ciutat que considera el XIV, en ple gòtic, com el seu gran segle.