Un any de tinta

De petit, a l’escola, quan la professora ens manava fer una redacció de 300 paraules, la majoria dels meus companys giraven els ulls en blanc i posaven el crit al cel. A mi en canvi m’agradava, i sempre necessitava més espai, més paraules, com el que es queda sense munició a la trinxera o sense fil a la filosa, per explicar el que estigués explicant. Mentre les meves ulleres de miop besaven el full de paper, els altres miraven per la finestra, esperant que la Musa se’ls aparegués redemptora per deslliurar-los d’aquell fatigós deure.

Entre aquelles línies tortes de cal·ligrafia encara vacil·lant, el meu estiu a Galícia, per anodí que hagués sigut, es convertia, per la força de la tinta d’aquelles plomes estilogràfiques, artefactes d’explosió improvisada, en molt més colorit que el del nen més ric de la classe al seu creuer pels antípodes. Sempre vaig disfrutar escrivint, perquè allà sempre guanyava jo, i perquè ens agraden les coses que fem amb facilitat. El que és dificultós ens destorba.

Per això, quan fa un any se’m va presentar l’oportunitat de col·laborar amb aquest diari, vaig tenir consciència que un somni es feia realitat, i, encara que soni pretensiós, que, d’alguna manera, s’estava fent justícia, aquesta deessa cega i invisible que, sempre amb demora de diva, guia els nostres designis pel mateix camí que el dels nostres anhels.

La vida i l’escriptura, que potser són la mateixa cosa, no són més que un llarg procés de reconciliació amb un mateix, un exercici de terapèutic exhibicionisme, en el qual l’escriptor es despulla davant el lector, en l’esperança que aquest deixi el llibre o el diari de cap per avall, sobre la seva tauleta, i corri a mirar-se en un mirall de cos sencer per comparar les seves cicatrius amb les de l’escrivent, i potser així sentir-se, en aquest somriure de l’esperit que dona la lectura, destinatari d’un missatge personal; menys sol, més comprès i de nou part d’aquest gènere que volem denominar humà.

A mesura que passen els anys desapareix la fe en la sorpresa, va dir Onetti. Per això, conscient d’aquesta inexorable extinció, mai va deixar de llegir ajagut al seu llit, bufant les brases d’aquest foc minvant però no fatu, ja que li anava la vida en això. Perquè quan un llegeix, i quan escriu, la meravella reviu com per art d’encantament, una espurna que salta, sense preavís, a l’enclusa on un està batent el coure d’haver d’explicar una cosa digna de ser llegida, mentre martelleja les tecles davant una pantalla que és el reflex de la seva psique.

Escriure és passar del misteri al miracle, en la certesa que, amb perseverança i l’aliatge adequat, aquesta alquímia s’acabarà produint. Hi ha en l’escriptura, com en la fotografia, aquell «instant decisiu» del qual parlava Cartier-Bresson, una geometria perfecta de les paraules que a un el deixa tan exhaust com extasiat. Escriure és fotografiar, però és també intentar posar partitura a l’estridència del so diari, aquest death-metal que consisteix a confondre vida amb moviment, transformant, amb els jocs florals del llenguatge, el soroll brut dels dies en una melodia enganxosa que ens acompanyi fins a la nit.

Les exigències d’aquest sacerdoci són grans, i no pocs els enemics sempre a l’aguait: propis, com l’ego, la indolència i l’autocensura, o aliens, filles del polze capritxós i sobirà del lector, com la crítica, o, pitjor encara, la indiferència. Fins que, en aquest ritornello incessant de morts i vides petites, renaixem al pròxim article o al següent llibre, quan aquest rei implacable que ahir va ser botxí i va deixar caure la seva silenciosa guillotina sobre els nostres caps, avui decideix ser llevadora, ajudant-nos a treure-la per poder respirar i continuar escrivint.