Serveis bancaris rurals

Aquesta setmana hem conegut el projecte dissenyat pel Govern i adjudicat a CaixaBank i Caixa Enginyers per dur serveis bancaris als 503 municipis catalans que avui no en tenen. El servei en qüestió consistirà en una furgoneta que oferirà atenció quinzenal. En els pobles de fins a 250 habitants, la furgoneta hi romandrà un mínim de 30 minuts perquè els veïns puguin fer allò que ja acostumaven a fer (en molts casos) en la seva oficina abans de la crisi del sector; en els de més de 250, el servei no podrà baixar de l’hora.

La banca ha anat reculant en la seva atenció al client de forma física. Com recordava la Generalitat aquesta setmana, amb motiu de la presentació del servei a Alpens, Catalunya ha perdut en catorze anys 5.961 oficines bancàries: de les 8.155 del 2008 a les 2.194 del 2022. Un descens del 73%, trenta punts més que la mitjana de la Unió Europea i quinze més que a la resta de l’Estat. El resultat és que més de 307.000 ciutadans del país no tenen un accés directe a una oficina, i en alguns casos han de fer desenes de quilòmetres si volen que els atengui algú en una finestreta (o com se’n digui avui en l’argot bancari).

A Manresa sabem molt al detall el que significa perdre el tren financer després de la dissolució de Caixa Manresa en un corrent de fusions que, com en tants altres casos, ha deixat la ciutat sense un dels seus signes d’identitat. No és insubstancial atribuir en bona part a la pèrdua de Caixa Manresa aquest cert desànim de la ciutat dels últims anys. El cop a l’«autoestima» (aquest comodí tan utilitzat per evitar l’excessiva flagel·lació en la cosa nostra manresana) va ser dur. Després van venir les desercions de les entitats dels barris amb l’argument de les virtuts de la digitalització, que té les seves coses bones, naturalment, però que ha deixat sense referent visible d’un negoci privat, sí, però essencial, de servei públic, veïns (els més grans són els que ho pateixen) als quals ara s’obliga a transhumar per trobar un caixer operatiu de la seva entitat. Doncs als pobles petits, dues tasses.

Si algú de debò pretén revertir (o compensar, millor) l’excessiva dependència de la gran ciutat per reequilibrar (un altre dels verbs que poden fer riure) el país, fer-ho a través de la condescendència amb la Catalunya rural no sembla una gran estratègia. Poblacions queixoses de les connexions digitals, els serveis mèdics, l’abús de la pixapinada i els eslògans urbanites pronatura ara rebran uns minutets al mes d’atenció bancària. Sí, efectivament, menys és res.