Els nostres joves tindran guerra

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, va dir ahir una cosa que esgarrifa: «la guerra no és impossible». Es refereix, naturalment, a una guerra a Europa, una guerra nostra, aquí. A Europa Occidental és una idea extravagant, una possibilitat llargament descartada, arxivada en la categoria de les apocalipsis de broma, com els meteorits i les invasions extraterrestres. Però no hauria de ser així. Els estats europeus han estat en guerra sempre; mai no hi havia hagut una generació que visqués tota la seva vida en pau. Mai fins ara: a Europa Occidental ja gairebé en portem dues. Vuitanta anys i continuem sumant. Extraordinari. Però durant tot aquest temps, la guerra no ha estat mai gaire lluny. Hi ha hagut accions militars a Hongria els cinquantes, a Xipre els setantes, dues guerres als Balcans els norantes, i ara a Ucraïna. ¿Podem esperar que tota una altra generació visqui en pau? ¿Cent cinquanta anys seguits sense bombes des de Lisboa fins a Berlín i des de Palerm fins a Glasgow? ¿Estadísticament parlant, quantes probabilitats hi ha que els adolescents d’avui, que viuran cent anys, no es trobin enmig de cap conflicte armat? Per tal que la meva filla, la petita, no visqui mai una guerra, caldria un període de pau a Europa Occidental des de 1945 fins al 2100, quan tindrà 96 anys. Resulta terrorífic pensar-ho, però és demanar massa. Sí, és clar, el 1950, en plena guerra freda, ningú no hauria apostat que hi hauria pau fins més enllà del 2024. I tanmateix, ha passat. La guerra no és impossible, diu la presidenta. La pau, tampoc. Aquest és el consol oi? I sobretot: si ens escapem d’aquesta del Putin i els tancs s’estan quiets un parell de dècades més, els pares boomers ja no serem a temps de veure la guerra dels nostres fills. No hi ha res que pugui desitjar més.