Dèficit fiscal i sequera

Si es tractés d’endevinar quin és el tema més greu, més denunciat i més impossible de justificar respecte de les relacions econòmiques entre Catalunya i l’Estat, segur que entre els entesos en matèria econòmica de seguida hi hauria una coincidència fonamental: es tracta de l’anomenat «dèficit fiscal», o sigui de la diferència substancial entre els ingressos que l’Estat rep cada any procedents de Catalunya per tota mena de conceptes i els diners que l’Estat hi retorna, tenint en compte el conjunt de totes les inversions que hi fa anualment. Doncs resulta que segons xifres oficials de la Conselleria d’Economia i Hisenda de la Generalitat, el saldo negatiu per Catalunya va ser de 20.772 milions d’euros l’any 2020 i de 21.972 milions l’any 2021, els dos darreres anys dels quals es té una informació econòmica completa. O sigui, per deixar ben clara la qüestió: això vol dir que l’Estat recapta a Catalunya molts milers de milions cada any però n’hi inverteix molts menys dels que recapta. S’ha dit i repetit moltes vegades que aquest dèficit fiscal és inacceptable i injustificable. Però segueix existint cada any. La reflexió lògica sobre aquest tema porta de seguida a considerar que amb aquests diners que se’n van i no tornen es podrien solucionar molts dels evidents dèficits -en infraestructures, en educació, en sanitat, i un llarg etc.- que hi ha a Catalunya i que no s’acaben mai de superar. Una argumentació que evidentment reforça els plantejaments independentistes.

La manca de pluja ja és tan evident que no cal insistir-hi però cada dia cal tenir més en compte les seves conseqüències. Per poc que ens moguem de casa segur que molts ja hem vist el cabal de molts rius reduït a unes minúscules escorrialles. I tothom ha sentit també les recomanacions que insisteixen en el mateix punt: cal gastar tan poca aigua com sigui possible. Però ara, com que encara no plou, ja estem canviant de fase. D’una banda arriba la baixada de pressió dels subministres, o sigui que les aixetes ragen menys i es triga més estona a omplir qualsevol recipient. Però alhora també una bona colla de municipis ja han augmentat el preu del subministrament o han anunciat que ho faran aviat. Per tant, estem passant d’una època en què l’aigua era considerada un element abundant, poc costós i que no calia estalviar, a una altra en què el consum d’aigua ens comença a neguitejar, per poca estona que hi pensem. I per què passa això? Per quina raó plou tan poc? El canvi climàtic, deixant ara al marge la causa que el produeix, és l’única resposta possible.

Mentrestant, la bona notícia de la setmana ha estat l’acord aconseguit dijous passat, després d’una llarga reunió entre representants d’organitzacions pageses i el Departament d’Acció Climàtica de la Generalitat, al nom del qual s’afegirà des d’ara «Agricultura, Ramaderia i Pesca». No es tracta d’un simple canvi de nom, sinó d’actuacions concretes que s’aniran coneixent aviat. També es reformarà l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) per tal que sigui molt més sensible a les necessitats de la pagesia. I s’oferiran ajuts a les àrees de regadiu que no s’han pogut regar per la sequera. Cal celebrar els acords, sobretot quan aporten solucions positives a posicions enfrontades, com les que s’havien vist aquests dies.