El dret a tocar cuixa és de temps feudals

Això del poder, tenir-ne i creure que et dona dret a tocar cuixa, deu ser una mena de desviació malaltissa que s’escampa per ambients on es donen situacions d’obediència deguda. És a dir, allà on hi ha uns que manen i uns altres que obeeixen. D’exemples en trobem arreu: en les estructures directives dels partits polítics, en els que dissenyen carreteres sense atendre la realitat, en els organismes que decideixen les polítiques econòmiques, en les centrals de distribució i comercialització d’aliments, en les companyies energètiques, en les empreses de serveis bàsics, i fins i tot en les religions (ara digueu quin exemple de rectitud d’obra i pensament donen al ramat aquests pastors de l’Església que preguen a Déu perquè es mori el Papa Francesc!). En tots els temes on algú té la paella pel mànec i pot condemnar la resta a no menjar-se un torrat, costa d’acceptar tanta submissió/presa de pèl. Més: si posem la lupa de l’exigència sobre aquells que voluntàriament s’han apuntat al servei públic des d’una opció política, com pot ser que hi hagi tant barrut ocupant càrrecs de responsabilitat actuant en benefici propi? En el súmmum de la hipocresia, aquesta setmana hem vist grups polítics tirant-se els plats pel cap, escopint-se a la cara qui és més corrupte i mentider, com si cap d’ells no tingués un passat tèrbol de què avergonyir-se. I la ciutadania mirant-s’ho amb estupefacció, confirmant la separació cada vegada més profunda que hi ha entre els interessos de la classe política i les necessitats dels ciutadans desmemoriats el dia que han de votar. Sense haver de burxar massa, aquesta setmana hem vist com la revolta pagesa col·lapsava les principals vies de comunicació, esgargamellant-se perquè els governants facin polítiques útils... mentre al Parlament debatien uns pressupostos que, mira noi, no tiren endavant perquè allò del Hard Rock encara no se sap si serà mascle o femella. L’altra vegada van ser els ànecs d’El Prat, i les olimpíades d’hivern també van entretenir d’allò més el personal. Aquesta vegada, el conseller i qui el mana han captat el missatge de la sembrada de «grèsols» i s’han avingut a negociar les reivindicacions que hauran de florir aquesta primavera, sí o sí. Agradi o no, la revolta pagesa ha tornat a evidenciar quina resposta ha de tenir el menyspreu dels governants cap als governats. I caldria fer prendre nota de les conseqüències als militants del Partit Judicial, instal·lats com estan, mentalment, impunement encara en temps feudals, convençuts que tenen dret de cuixa a l’hora de grapejar llibertats democràtiques i drets fonamentals. Fins quan?