L’últim botiguer

Vaig néixer al barri manresà de la Plaça Catalunya, era un marrec quan el pare va traslladar la tintoreria familiar, des del carrer del Bruc, al número dos del carrer Tres Roures; als baixos de l’edifici ja hi havia l’establiment de queviures del Joan i la Lina, i de seguida vaig saber que aquella botiga i jo estàvem destinats a passar moltes hores junts. Era la botiga del barri, per allà hi passava tothom compartint experiències, comprant emocions o venent il·lusions; quan no hi havia escola tocava ajudar a la tintoreria, però qualsevol excusa era bona per travessar el vestíbul de l’escala que separava els dos locals comercials, per observar com el Joan anava posant aquell trencaclosques de caixes dins el dos cavalls de color gris, per repartir comandes; o esmunyir-me darrere el taulell esperant que la Lina o la senyora Remei, la mare del Joan, deixessin anar alguna llaminadura que era el preu a pagar perquè deixés d’emprenyar en aquell petit espai que, ni la Marie Kondo ho hauria fet millor, encabia tot el que la imaginació alimentària podia imaginar; a més de les anades i vingudes, tràfecs i converses, emocions i discussions d’una família de clients ben particular. Així era, fins encara fa dos dies, el càlid i entranyable comerç de proximitat on compràvem i veníem experiència de viure.

Amb poc més de vint anys vaig marxar d’allà, però cada vegada que hi he passat no me n’he pogut estar de fer-hi una ullada i comprovar, amb sentiment d’antiga militància veïnal, que tot continuava igual: la Lina i el Joan, amb la persiana amunt, seguien alimentant la vida del barri.

El Joan Planes va morir dimarts passat, pocs dies abans de tancar definitivament per gaudir de la vellesa amb la Lina; tenia 74 anys, era darrere el taulell i va despatxar tota una vida, com un gest poètic, des del mateix lloc on sempre havia posat la seva al servei de la dels altres.

He recordat l’estiu de la primera cigarreta, amagat a la cantonada de la botiga que no es veia des dels Tres Roures, el Joan va treure el cap per la porta dient «si t’enxampa el teu pare, tindrem sarau», amb un somriure que volia afegir: això es queda aquí però apaga-la ara mateix. Fa un mes que he deixat de fumar, però dimecres vaig tornar a aquella cantonada per fer, aquesta vegada si, l’última calada i una darrera ullada al lloc on algú em va dir «això no és bo»; una lliçó més de carrer, un carrer on hi ha una botiga que darrere la persiana continuarà emmagatzemant els records de tota una vida.

Una recomanació: La fotògrafa Laia Olivé, l’any 2010 dins el projecte Visuals de Cine Club Manresa en va fer un documental preciós: «La botiga del Joan i la Lina», tot un homenatge a la màgia del comerç de proximitat i els somriures de la filosofia de taulell.