Hi ha una edat per empoderar-se?

Hi ha una edat per deixar de perseguir els somnis? Qui diu que no pots canviar de rumb vital als cinquanta anys? Són algunes de les preguntes que llança l’obra Golfes, que es va estrenar aquest cap de setmana al Kursaal de Manresa. El text signat per Àngels Fusté explica la història de cinc dones en la cinquantena que es converteixen en okupes de les golfes d’un edifici a punt de ser enderrocat. L’argument se centra a veure com aconsegueixen canviar el rumb de l’edifici, però també de les seves vides en una edat en què ja s’han pres decisions que semblen limitar el futur.

L’obra, guanyadora del premi El Galliner, parla sobre una qüestió a tenir en compte: l’empoderament no té edat o no hauria de tenir-ne. A partir de les històries de les protagonistes, la guionista reivindica el dret a voler sorprendre’s, a tenir noves expectatives quan sembla que ja es té un camí traçat. La seva idea em recorda a la pel·lícula La senyora Harris se’n va a París, basada en el llibre del nord-americà Paul Gallico, que explica la història d’una vídua de certa edat que es dedica a netejar cases de londinencs rics i un dia descobreix en l’armari d’una de les seves clientes un vestit de Dior que la deixa enlluernada. Després d’aquest descobriment, traça un pla per aconseguir estalviar diners per comprar-se el vestit i un vol a París en un viatge que canviarà la seva vida.

Tant la senyora Harris com el grup d’amigues de l’obra de Fusté volen canviar el rumb de les seves vides, sortir una mica de la monotonia i recuperar vells somnis de joventut. Per aconseguir-ho, però, han de lluitar contra els perjudicis que estableixen que hi ha una determinada edat per canviar de feina, enamorar-se, viure a un altre país o descobrir una nova afició. Als joves se’ns convida a somiar, mentre que les il·lusions dels adults es menyspreen. I és cert que hi ha una edat en què és més fàcil projectar-se perquè no hi ha lligams ni responsabilitats, però el futur mai és un lloc segur per ningú, no és previsible.

Tot plegat em fa pensar en una frase que va dir la consellera d’Igualtat, Tània Verge, en una entrevista per aquest diari (vegeu edició del 22 de febrer del 2024) i que resulta del tot adient ara que s’acosta el 8-M: «l’empoderament de les dones només pot ser col·lectiu». Si el feminisme només interpel·la les noies que ens trobem en la vintena hi perdrem totes. Ha de ser un moviment transversal, de totes les edats. Les més joves necessitem referents amb qui emmirallar-nos que ens facin saber que sempre som a temps d’equivocar-nos, que ens podem tornar a aixecar i viure la vida que volem com ens ensenyen les protagonistes de l’obra de Fusté, a qui mirava i pensava que algun dia m’agradaria ser com elles.