El dèbil sexe del rei lleó

La Segona República va néixer impulsada per una veritable fam de democràcia, justícia i igualtat, però pel que fa als drets de la dona la cosa no era tan clara. Tot i que hi havia un ferm moviment de dones que reclamaven el dret a votar en les primeres eleccions que es convocarien, els responsables polítics del moment, inclosos els d’esquerres, no en tenien cap ganes. L’excusa era que, com que les dones no havien votat mai, no hi havia un cens ni hi hauria temps de fer-ne un. En realitat, el que hi havia era molta mandra masclista, i també una idea que pesava molt: les esquerres estaven convençudes que les dones, més properes a l’Església, eren més conservadores i votarien el que diguessin els capellans. Les primeres eleccions, només amb vot masculí, les van guanyar les esquerres. En les següents generals, ja amb vot femení, va guanyar la dreta cavernícola. Tot i que estudis posteriors han demostrat que el vot de les dones no va ser decisiu en absolut, la idea que elles són més conservadores va quedar establerta. Durant els primers anys de la democràcia actual sembla que sí que era veritat. Però a partir dels norantes el biaix va començar a invertir-se mica en mica, i del gota a gota s’ha passat a un tsunami. Les darreres enquestes mostren inequívocament que els homes són ara més conservadors en tot el que té a veure amb llibertat i moral. Les dones lideren ara clarament el progrés que ha fet de Catalunya una de les societats més tolerants del món. I els homes estan a la defensiva. Sobretot, els joves. Hi ha de tot, però una part de la jovenalla masculina ha quedat atrapada en una patètica lletra de reggaeton. Les dones avancen, les cotilles de gènere salten pels aires, i els homes s’atrinxeren ressentits. Quin final tan trist per al rei lleó.