Pinten bastos

La pagesia catalana continua tallant carreteres, els funcionaris de lledoners i d’altres centres penitenciaris del país s’atrinxeren a les presons, les infermeres i altres col·lectius de l’àmbit de la salut han deixat de sortir al carrer, però continuen igual d’emprenyades que el primer dia. El professorat. tip de tants canvis curriculars que no assoleixen cap dels objectius pels quals es van fer, també n’està fart, i 80 escoles s’han declarat en “emergència educativa”. Les professionals dels Serveis d’Atenció Domiciliària reclamen unes condicions de treball i sou dignes. Mobilitzacions a Barcelona contra l’ampliació del MACBA, la puja imparable dels preus del lloguer de l’habitatge, gent emprenyada perquè va al metge i no l’entenen en català. Uns decebuts perquè l’amnistia és insuficient, d’altres perquè pensen que s’ha perdut l’enteniment. L’aparició de nous partits i confluències decebuts per la gestió duta a terme pels actuals...

L’enumeració de conflictes podria continuar i continuar perquè el malestar, la incertesa, l’esgotament de moltes coses hi és molt present en la nostra societat. Semblaria raonable pensar que la política hauria de ser un factor important per millorar aquest estat emocional d’un país (ja que és clar que la millora de les condicions materials no importa gaire) o, si més no, no empitjorar-lo. Doncs, resulta que «nanai del Paraguai»: nova convocatòria d’eleccions. Aquesta serà la sisena vegada que la població catalana amb dret a vot és convocada des de l’any 2010. Molt em temo que aquestes eleccions generaran un efecte cataracta i que les espanyoles no tardaran gaire a arribar tampoc; i a més a més, cal sumar-hi les europees. No ho sé, però tantes eleccions potser no porten els resultats que els diferents actors i actrius principals tenen pensats.

Fa quatre dies els discursos tant de la dreta com de l’esquerra eren prou clars dins i fora de Catalunya. A Catalunya se’ns deia que això del procés s’havia acabat, que tocava tornar a governar i preocupar-nos del dia a dia dels i les catalanes. Tocava, doncs, parlar de salut, educació, transport públic, habitatge. A Espanya el discurs era que per avançar en cohesió cal parar la dreta i, sobretot, l’extrema dreta. No sé, doncs, què deu haver passat perquè tot això hagi perdut el sentit. O és que potser pensen repetir les mateixes idees? Si és així, per què carai fem eleccions? Si és, doncs, per canviar, per canviar cap a on? Per fer què? I, sobretot, amb qui? L’única cosa que és clara és que en aquests moments pensar que algun partit a Catalunya o Espanya pugui obtenir la majoria absoluta és fer volar coloms. Per tant, el més votat no tindrà cap altre remei que buscar socis més o menys estables, més o menys fiables. Caldrà per tant capacitat de consens, de diàleg tot intentant no oblidar quin ha estat el grau de participació de la població i de l’abstenció, perquè mobilitzar la gent no és fàcil.

Potser ho veig tot molt gris perquè aquesta nit he dormit poc perquè ahir a la nit celebràvem l’aniversari d’una bona amiga. De fet, sort n’hi ha que hi hagi gent que encara tingui ganes de celebrar alguna cosa, perquè hi ha dies que el millor que es pot fer és quedar-se al llit.