Espera, espera, espera

Teòricament, avui no hauria de sortir un article meu, perquè hauria d’estar recuperant-me d’una operació de cataractes. No és conya: tot just porto una mica més de mig segle de vida i d’un ull no hi guipo res. No puc conduir, no reconec les persones si estan a una certa distància, no veig graons ni desnivells, cada matí obro l’ordinador i el llum que en surt m’enlluerna talment com si un ovni aterrés davant la meva taula. Però no m’han operat encara i continuo en allò que el sistema anomena «llista d’espera». I a fe de Déu que ho és! Espera i espera i espera, ara que som en dates tan assenyalades, fins al dia de la resurrecció o, millor dit, fins al dia del judici final. Paciència. Què hi puc fer si 36 hores abans de la intervenció em diuen que ha sorgit un imprevist i que ara em toca l’11 d’abril. Doncs res, a esperar l’11 i creuar els dits que no torni a passar res i mentre espero continuar vivint el món des de la foscor i la penombra. En el meu cas, com en tants d’altres, el sistema ja s’ha saltat el termini màxim estipulat. Però és igual, no passarà res de res; encara gràcies que algun dia m’intervindran.

Però és ben veritat que pagant Sant Pere canta, i que si tingués uns 2.000 eurillos disponibles ja ho tindria resolt. Però en un món ple de sous dignes i justos que ens permeten viure tranquils i estalviar, si us plau entengueu la ironia, a mi no em dona per tant. Ara que és Setmana Santa i es fan processons i veiem gent fent penitència tan estoicament potser n’haurien de fer els gestors i gestores de la cosa pública. Els posaria en fila un rere l’altre i que esperessin i esperessin. Hi ha molts llocs on podrien fer cues prou eternes com per quedar-ne ben tips. Per exemple, a les entitats financeres, que si no tens cita prèvia (un dels obsequis que ens ha deixat la pandèmia) esperes i esperes i esperes i quan són dos d’onze et diuen que tornis demà. O quan vas a fer un tràmit i et diuen que et falta un paper després d’haver fet la cua pertinent i que no hi poden fer res. Tot, doncs, es resumeix en la nostra capacitat d’esperar. I, verge santíssima!, en tenim un munt d’espera. Potser algun dia s’esgotarà l’espera i entrarem en la desesperació. Mentre espero, doncs, intento no desesperar-me. El meu cas, a banda de no ser, malauradament, excepcional, tampoc és ni de bon tros dels pitjors. Hi ha gent que espera i espera des d’abans de la pandèmia per altre tipus d’intervencions, perquè n’han desaparegut i els ha costat mans i mànigues aconseguir tornar a formar part de les meravelloses llistes d’espera. Formar part de la normalitat estadística, freda i imprecisa, de la qual si no en formes part vol dir que no tens cap patologia, que estàs sana. La de temps i paciència que hem de dedicar les persones normals a demostrar al sistema la nostra patologia, els informes, les visites fetes, els preoperatoris superats. És allò que diem que tenim una paciència i una capacitat d’empassar-nos gripaus enormes i, no sé si potser terrible, esfereïdora. Que els serveis públics funcionin no és un dret, sinó una obligació que va relacionada amb l’eficiència, l’eficàcia i la transparència. Paraules que es troben en els primers articles de qualsevol llei que en parli.

Diran que és un problema de recursos i no dic pas que no sempre en falten, i encara més quan hem estat molts anys amb retallades. Però això no ho explica tot. Crec que el problema també és que qui se suposa que ho gestiona no en fa ús com nosaltres pobres mortals, ells i elles sempre poden trucar algú perquè li trobin un forat per veure l’especialista. O anar per la mútua i si la cosa pinta malament anar amb el diagnòstic de nou cap allò públic, el que és nostre, de tothom. Que algun dia l’espera de l’espera no es torni en emprenyada col·lectiva, en desesperació mal enfocada.