Intrusisme: també en el periodisme?

La història sobre la falsa metgessa de Berga serà recordada com un dels casos d'intrusisme laboral més sonats dels últims temps. La dona, que finalment no haurà de complir condemna per haver reconegut els fets i no tenir antecedents, va tenir una trajectòria digna de serial, amb feina a l'Hospital de Berga, l'Hospital Dexeus de Barcelona i, fins i tot, en desplegaments del RACC cobrint esdeveniments com el circuit de Montmeló.

La idea que algú ens prengui el pèl en un àmbit tan important com la salut sorprèn i esgarrifa perquè fa saltar pels aires la regulació d’accés a una professió que s’ha anat especialitzant amb els anys i sobre la qual ningú qüestiona que es requereixi un temps de formació fins a estar preparat per exercir. Precisament, aquesta regulació és el que ha de permetre tenir un sistema sanitari amb garanties, de la mateixa forma que es regula l'accés a la justícia o l'educació, àmbits que es consideren prou importants per a establir títols superiors obligatoris. Però, què passa en aquells oficis tècnics o artesanals, sovint mal anomenats menors, que s'aprenen a base de la pràctica i en els quals no existeix cap tipus de regulació per parlar pròpiament d'intrusisme?

Penso, per exemple, en el periodisme. De moment, no està escrit a enlloc que es necessiti un títol per ser un professional de la informació – tot i que en soc una gran defensora pels bons records de la universitat. El periodisme sempre s’ha definit com un ofici que s’aprèn a base de la pràctica. De la mateixa forma que un sastre que confecciona la roba a mida, el periodista intenta trobar les paraules més precises per explicar allò que ens passa. Darrere d’aquest exercici dificilíssim de descriure el món, hi ha d’haver implícita una responsabilitat i una ètica que, avui en dia, costen de garantir per la gran quantitat de vies d’accés a la professió que posen a disposició les xarxes socials.

«El periodisme ha canviat, ja no és com abans. Des del mòbil, puc difondre una informació que un diari prèviament hauria de confirmar, però com que jo vaig per lliure la puc publicar». És una de les frases més esfereïdores que diu una tiktoker estatunidenca entrevistada pel documental L’Efecte TikTok que es va emetre diumenge al 30 minuts de 3Cat. És evident que la seva visió no representa tots els creadors de continguts d’aquesta xarxa social i d’altres on també es troba periodisme de qualitat, però no es pot obviar el perill de la falta de regulació d’aquestes informacions que es difonen sense cap contrastació, fent prevaldre el nombre de visualitzacions. Soc del parer que no s’ha de regular l’accés per fer de periodista, però si la qualitat dels continguts si no volem que, en aquest cas, perilli la salut informativa.