La veiem un altre cop?

Tinc el costum de repetir les pel·lícules que m’agraden. Sobretot em passa amb aquelles que em generen bones sensacions i que soc capaç de veure més de vint vegades fins al punt de saber els diàlegs i les escenes de memòria. Reconec que pot semblar una pràctica una mica absurda, tenint en compte la quantitat d’estrenes que les plataformes de continguts ens posen a l’abast, però gaudeixo del fet de reviure les històries que des del primer dia em van deixar una impressió agradable i que sempre que torno a reproduir em generen descobriments nous sobre aspectes en els quals no m’havia fixat abans.

Fa poc em va passar amb la pel·lícula The Martian, de Ridley Scott, que explica l’experiència d’un astronauta que es queda sol a Mart i busca estratègies per sobreviure mentre espera un rescat des de la Terra. La primera vegada que la vaig veure recordo que ja em va impactar la seva història de superació, però, gairebé deu anys després de la seva estrena, el segon visionat m’ha permès captar detalls que són difícils de percebre amb només un sol visionat. Per exemple, l’ús de l’humor, les subtrames o la recreació del planeta vermell. L’avantatge de repetir pel·lícules és que pots fixar-te en tot l’univers simbòlic que envolta la història.

Tot i això, la sobreproducció cultural deixa poc marge a la repetició, que cada vegada es relaciona més amb l’avorriment o la monotonia. La llista de produccions que s’estrenen gairebé cada setmana per les plataformes de continguts és tan àmplia que gairebé no hi ha temps de revisitar films que un dia et van commoure si vols estar al dia de les novetats. La indústria s’ocupa que les estrenes de pel·lícules o sèries ens arribin per totes bandes i que tothom les comenti per dir són bones o dolentes, de forma que si no en tens una opinió formada és com quedar totalment desconnectat del món.

La part positiva de dedicar temps a repetir pel·lícules és que es pot fer en silenci, sense el soroll mediàtic de fons, i extreure’n les teves pròpies conclusions sense deixar-te arrossegar per l’opinió general de les crítiques. També és una forma de recuperar aquell hàbit de quan som petits, que sempre ens agrada que ens expliquin el mateix conte una vegada i una altra com una espècie de ritual. Hi ha psicòlegs que diuen que aquesta repetició és inherent en l’ésser humà per cercar una espècie de seguretat, però també per retornar allò que ens identifica i que ens fa sentir com a casa, seguint el vers de Josep Vicenç Foix que diu: «m’exalta el nou i m’enamora el vell».