El PP és bo per a la independència

Encara que sembli el contrari, el PP és bo per a la independència de Catalunya. Ho és a la llarga, però a la curta cap partit espanyol no contribueix al propòsit, i el moviment farà ben fet de posar els llums llargs.

Explico l’aparent paradoxa. Els socialistes han pactat amb ERC i Junts per força i amb hipocresia. Si no fos pels catorze vots, encara dirien que l’amnistia és inconstitucional. Continuen negant el referèndum per principi. La seva plurinacionalitat és compatible amb la sagrada unitat de la pàtria, i en la «nació de nacions» estableixen una sobirania més sobirana que cap altra. El dia que no necessitin els catorze vots, els matisos del discurs patiran una notable transformació. Per tant, d’un govern del PSOE no cal esperar-ne més facilitats per a un procés d’independència que d’un govern del PP.

La diferència és que un govern del PP, i especialment un de l’estil de l’Aznar de la majoria absoluta, o del Feijóo que s’abraça a Vox i s’hi rebolca als catres autonòmics en una orgia d’anticatalanisme, alimenta l’independentisme. Provoca tant de rebuig a Catalunya que les files sobiranistes es nodreixen d’afiliats, votants i activistes. En canvi, la ma estesa oportunista del PSOE provoca desconcert, divisió i un cert conformisme, amb efectes desmobilitzadors. Ara bé, per a la independència és condició necessària un gran moviment, una gernació intensament mobilitzada. Amb això no n’hi ha prou, ja que també calen unes condicions determinades que dibuixin una conjuntura favorable, però si un dia es donessin i el moviment hagués desaparegut, o s’hagués convertit en testimonial, el tren de l’ocasió passaria de llarg.

Per tant, l’independentisme ha de donar les gràcies a persones com Isabel Díaz Ayuso quan afirma que Catalunya vol la independència a costa dels diners dels madrilenys. Que és tant com dir que la dependència espanyola de Catalunya engreixa la caixa madrilenya. Saber-ho, ho sabíem, però s’agraeix el rampell de sinceritat.