Actituds davant de Rams, Setmana Santa i Pasqua

Aquest diumenge celebrem la festa de Rams, joiosa i expectant de molta gent que veu entrar Jesús a Jerusalem i l’aclamen. Es pregunten si aquest és el qui hem d’esperar, el qui ens pot alliberar i ens pot donar nova vida. Un dia diferent, d’esperança.

Però aquest mateix diumenge es llegeix la passió, el què serà la celebració de Setmana Santa pels creients. Dolor, injustícia, blasfèmies, rebuig, infàmies i tot el que puguem imaginar sobre un innocent. Com tants innocents que hi ha en la vida que pateixen, i nosaltres també en podem ser un d’aquests.

I després vindrà la Pasqua, la Resurrecció, que ens diu Jesús ja no és al sepulcre on l’havien deixat després de crucificar-lo vilment i sense cap mirament. La Resurrecció és la festa més enigmàtica de totes. Sabem què és el sofriment, el rebuig, però l’esperança d’una nova vida no sabem què fer-ne. La mateixa Església al llarg dels anys no ha sabut massa què dir ni com viure aquest misteri de la Resurrecció.

En aquestes celebracions s’hi mostren situacions diverses de la nostra vida, de la teva vida. L’esperança que suposa una persona que entra a Jerusalem com a rei, aclamat. Com ens pot passar amb uns polítics, o uns alcaldes o persones que ens semblen de gran vàlua. Però també el desengany o el rebuig de molta gent que vol servir al país, a la ciutat, o a la família i que no troben suport i se’ls critica o maltracta per diferents motius. A la meva consulta com a psicòleg he atès a diferents polítics que han estat menystinguts, que s’han jugat la vida pel seu poble o país, i que se’ls ha desprestigiat sense miraments. I això també passa en l’àmbit d’amistats, grups socials, famílies, etc. Quantes vegades hem tractat i bescantat a molta gent, o els hem criticat sense saber-ne gran cosa?

I finalment, vivim la vida amb esperança? Podem confiar que la vida no es queda només en el nostre cos o en el què es veu i es toca?

Com deia Raimon Panikkar, el cosmos, la Divinitat i les persones formem part d’un tot que va més enllà del que veiem i toquem. La nostra vida no s’acaba amb el nostre cos, i treballar per un món diferent, una vida comunitària més amable o una justícia una mica més correcte, no fa mal. No és un sense sentit. I el que és més important, podem sortir com deia Sant Ignasi, «de nuestro querer e interesse» podem mirar-nos aquests dies, siguem creients o no, com una crida a viure amb una mirada més oberta, més inclusiva on tothom hi sigui considerat i ben pensat.

Aquestes festes són una invitació amable i punyent a no pensar només en el nostre bé, a compartir diners, temps i ajuda. A mirar la vida tenint present els altres i no només com gasto els meus guanys, el meu temps i el meu saber per a mi. Formem part de quelcom molt més gran, que no sabem massa com entendre ni viure. Però sortim del nostre pensament esquifit i egocentrista. La vida és molt més!