Unes eleccions que no interessen a ningú

El que ens preguntem és per què calen unes noves eleccions a Catalunya. Després de quatre legislatures inacabades des del 2010, aquesta ha acabat igual: sense un final natural. Són ja catorze anys d’inestabilitat legislativa a Catalunya, que ni tan sols consola la fragilitat gairebé paral·lela a Madrid.

La convocatòria electoral, pel desacord en uns pressupostos que ja sabíem en un fràgil (des)equilibri per la precarietat numèrica del Govern de Pere Aragonès, avorta qualsevol possibilitat immediata de dotar de solidesa una acció de govern que surti del Palau de la Generalitat. I a qui beneficia?

A l’executiu d’Aragonès no ho sembla, perquè la revàlida electoral li pot passar factura, tant pel desgast que genera l’exercici de les polítiques públiques (amb els casos recents de les protestes de la pagesia i dels funcionaris de presons, que han deixat els consellers Mascort i Ubasart a la corda fluixa en poc més d’un mes), com per la incertesa de les noves aliances que poden deixar els comicis.

A Junts, que té en Carles Puigdemont el seu estendard electoral, la convocatòria tampoc li arriba en un moment esplèndid, amb les enquestes situant la formació en tercer lloc i amb la necessitat (en aquests temps postprocés, o de procés soterrat) d’afegir al seu argumentari rupturista amb l’Estat alguna cosa més tangible. I en l’arena de les mesures concretes, l’efecte Puigdemont es dilueix.

Als socialistes no els afavoreix la debilitat del govern central, pendent cada dia de l’última hora per assegurar que no tot està perdut. El cas Koldo és un exemple del llast que arrossegaran també els socialistes catalans, als quals potser l’àmplia abstenció que es pronostica tampoc pot ajudar.

A Ciutadans... bé, comptaven que la seva aliança electoral amb el PP fos una salvació del projecte en desguàs, però ja ha estat descartada. El PP sí pot recollir (com els socialistes) les escorrialles taronges, però Catalunya no és un feu blau. Vox tampoc fa el salt en les enquestes, sinó que retrocedeix, mentre la CUP continua en ple procés reconstituent.

I a la ciutadania? A quin ciutadà li interessa una repetició electoral en un any d’europees i amb la possibilitat no gens descabellada d’haver de tornar-hi pel Congrés i qui sap si pel Parlament a finals d’any? La desafecció s’abona així, també.

I als polítics locals? Ahir un m’ho resumia gràficament: «estic molt emprenyat».