Llibreries a Manresa

Una ciutat es defineix per les seves pastisseries, per les seves llibreries, pels seus bars i per les seves administracions de loteria. En aquest ordre de prioritats», em deia qui considero un escrupolós coneixedor de les necessitats primàries de l’espècie humana quan té temps per a l’oci sense la obligació peremptòria de procurar-se la supervivència, i de qui admiro la capacitat de veure el món amb els ulls de qui el criteri no depèn del soroll d’ambient. Hi estic parcialment d’acord, tot i que no sóc massa de dolços, un defecte -atesa l’estima per la minuciositat amb què es treballa als obradors que fan aquella olor de brioix- que confio que potser millorarà amb l’edat. Amb el tema llibreries m’hi apunto amb tota solemnitat.

Per això m’agrada haver llegit en les pàgines d’aquest diari tantes novetats vinculades a l’activitat llibretera de Manresa. Fa quatre dies va obrir Murmuri, un petit establiment al Carme (benvinguda tota novetat comercial i vital al barri antic!), però ple d’encant i de bones intencions, que engeguen amb l’entusiasme de les debutants Alba Gràcia i Anna Hernández. Sort!

La Rubiralta, que tot i la història que la defineix com una llibreria en tots els seus propòsits ha estat condicionada per l’espai físic a vestir-se per al vianant com una atapeïda papereria, ha abaixat temporalment la persiana per tornar a obrir el mes que ve, reordenada, ja més orientada a l’exhibició i venda de llibres.

Uns carrers més avall, l’Abacus s’ha reconfigurat per dotar de més protagonisme el seu fons bibliogràfic, una operació impulsada per la direcció de la cooperativa, que veu en el llibre encara algun futur que li neguen els apòstols de la intel·ligència artificial. A més, la botiga guanya un espai per a presentacions i actes culturals.

Aquestes novetats se sumen a l’activitat ja cinquantenària de Parcir i les més especialitzades del 2 de Piques i de Poques Paraules, aquestes dues també, en el nucli històric de la ciutat. I a la de la Papasseit, on als clàssics i als descatalogats sempre se’ls dona una segona oportunitat.

Totes compensen (o potser no) la lamentable pèrdua de la immerescuda Roca de Sant Miquel, de la qual confiem que algú en dissenyi seriosament un projecte de futur per donar continuïtat als seus gairebé dos-cents anys d’història entre llibres. Qualsevol altre desenllaç consistiria en un acudit que desacreditaria la intenció manifesta(da) de la ciutat de dotar de vigor el seu barri antic.