Eleccions properes i pluja minsa

La política catalana ha rebut les darreres setmanes una bona sotragada amb la reaparició d’un protagonista que havia deixat de ser-ho des de la tardor de 2017: l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont. Encara continua havent-hi incerteses, però la possibilitat que acabi presentant-se a les eleccions catalanes del 12 de maig en nom de Junts sembla que serà una realitat. En principi, si és així, la candidatura de Puigdemont –un cop hagi superat els obstacles legals que probablement intentarà de posar-li la judicatura espanyola– podria topar amb dos rivals electorals força diferents. D’una banda el PSC, encapçalat per Salvador Illa, amb un programa que com a màxim serà autonomista, i de l’altra amb ERC, presidit per Pere Aragonès, que segurament coincidirà en bona part amb els plantejaments independentistes de Puigdemont. Però també és evident que la confrontació electoral seria completament diferent si per un cantó hi havia el PSC però de l’altra es presentés una coalició entre Junts i ERC amb Puigdemont de cap de cartell i un programa conjunt d’unitat independentista. És del tot improbable aquesta possibilitat? No hauria de ser-ho, tenint en compte l’objectiu comú de la independència. Si en algun moment s’arribava a concretar, allò que seria immediat és la reacció indignada de la dreta espanyola que intentaria d’impedir-ho per tots els mitjans.

Justament aquests dies hi ha hagut una altra picabaralla entre Pere Aragonès i Salvador Illa, aquesta vegada sobre el finançament de la Generalitat i pel fet que Illa hagi qualificat de «cercar privilegis» la pretensió d’Aragonès de reduir el «dèficit fiscal» o sigui la diferència entre allò que l’Estat recapta a Catalunya i el que realment hi inverteix. Aragonès, a més, s’ha preguntat públicament –i ho ha preguntat a Illa– perquè Catalunya no pot administrar el seus recursos econòmics com fa el País Basc, per exemple. No hi ha explicació possible, per descomptat, sinó que és una situació inacceptable que caldria superar d’immediat, tal com s’ha reconegut tantes vegades.

Sovint s’ha considerat que parlar del temps que fa vol dir que en realitat no se sap de què parlar. Però tot és relatiu, perquè després d’una llarga temporada de sequera, la manca de pluja s’ha convertit en tema habitual de conversa i en material informatiu de primera línia. Després de veure durant mesos que els rius del país es convertien en rajolins minúsculs, és obligatori de celebrar que ja hagin recobrat un cabal una mica més consistent. Però de cap manera no s’ha arribat encara a la normalitat, malgrat que els pronòstics assenyalen noves pluges que poden remullar precisament algunes jornades festives d’aquesta setmana, com el diumenge de Pasqua i l’endemà dilluns, justament el moment majoritari de tornada a casa de molts dels desplaçats d’aquests dies. Tot pot anar bé per anar reduint els dèficits d’aigua que s’han anat constatant, però el fet és que d’ara endavant caldrà fer molts esforços per no malgastar-ne, i moltes inversions per assegurar de tenir-ne prou per superar nous períodes de sequera, que amb tota seguretat s’aniran presentant. I és que sembla que hem entrat en un canvi de cicle: s’ha acabat l’època d’aigua abundant i constant. Per tant, el seu ús racional i l’estalvi ha de ser la norma habitual que caldrà aplicar en qualsevol cas.