Paguem diputats per fer de claca

L’europeïtzació de la qüestió catalana ens ha acostumat a veure imatges del Parlament Europeu, i en la majoria s’hi observa una constant: un gran nombre d’escons estan buits mentre els oradors es tiren el Procés pel cap. Però la buidor no és cap menyspreu específic al tema, ja que les absències són moneda comú a la cambra. Mentre es debat una qüestió que no dominen, molts diputats es dediquen a altres facetes de la seva tasca: rebre i fer visites, assistir a reunions, elaborar o analitzar informes... Si el temps que dediquen a aquestes labors el dediquessin a fer l’estaquirot al seu pupitre, malgastarien el sou que els paguem entre tots.

Si ens sobta la imatge dels escons buits és perquè estem acostumats a veure el contrari als nostres hemicicles, on l’ocupació oscil·la entre nodrida i absoluta. Succeeix al Parlament de Catalunya, a les dues cambres de les Corts espanyoles i als ajuntaments. Molts dimecres el Congrés realitza sessió de control al Govern, i quan comença hi són tots, encara que no hagin de votar res. En els primers minuts només parlen Feijóo, Gamarra, Abascal, Sánchez i algun ministre, però la resta de diputats romanen a la butaca. Per fer què? Per exclamar-se quan parlen els contraris i per aplaudir el propi. Els del PP es queden per ovacionar Feijóo, els de la coalició a Sánchez, els de Vox a Abascal, etcètera. En resum: els paguem per fer de claca dels respectius caps de cartell. Qui diu les sessions de control, diu moltes altres sessions plenàries o de comissió. Al Parlament de Catalunya passa si fa no fa el mateix. A l’Ajuntament de Manresa hi ha força regidors que no obren la boca en tot el ple.

És realment necessari que tots aquests electes vagin a perdre el temps? No haurien de delegar el vot i dedicar les hores a feines actives? Potser tenen por que si no hi són la gent es pensarà que no treballen. Com si seure a escoltar el debat d’un tema que no controlen, perquè el porta un company de grup, fos treballar. Potser que comencem a canviar el xip.