Si Lituània fos Catalunya

Catalunya està rebent una onada de nova població i no disposa de cap instrument no ja per regular-ne l’entrada, que depèn de Madrid, sinó, sobretot, per crear unes condicions d’arribada que, com es fa a molts països, proporcionin algun nivell de protecció a la llengua local, que està sent minoritzada a un ritme de l’1% anual. Tot això, sumat a l’impacte del nou món digital, a les limitades eines que el limitat autogovern autoritza a la Generalitat per fer política lingüística, i al poc interès que hi ha posat el Govern durant els darrers anys, està generant un retrocés de l’ús del català que produeix molt neguit en qualsevol persona que estimi la llengua i la identitat del país. I si a algú li sorprèn aquest neguit, o si fa veure que li sorprèn, pot donar un cop d’ull a Lituània. Dels tres països bàltics és el que va heretar dels temps soviètics una comunitat russòfona més manejable: el rus era la llengua principal i els russos hi tenien una posició dominant refractària a la llengua local, però a Lituània només suposaven el 10% del total de la població. Normalitzar el lituà i convertir-lo en la llengua hegemònica ha estat relativament fàcil. Però els lituans no ho donen per fet. Ara, el país, molt militant en la resistència contra Putin i molt obert a acollir exiliats de Rússia i d’Ucraïna, està rebent un corrent de russòfons que hi instal·len des de mitjans de comunicació digitals antiPutin fins a comunitats de refugiats. Es democràticament i humanament exemplar. Però els lituans estan espantats perquè a Vilnius es torna a sentir parlar rus a tot arreu. Ho explica un reportatge del The New York Times. Els lituans, amb totes les eines d’un estat, pateixen per uns quants milers de russos que fugen de Putin. Som estranys els catalans?