Guimerà, Dagoll Dagom i Mar i cel

Saïd és el capità d’un vaixell de corsaris algerians, un mestís, que seguint un trajecte vital similar al dels seus pares (i amb similituds a la condició de l’auto), s’acabarà enamorant de Blanca, la noia cristiana que volia ser monja i que descobreix l’amor cap a un noi ferit, el mateix Saïd, després de prestar-li atenció sanitària. És l’amor impossible que Àngel Guimerà, un els autors més importants de les lletres catalanes entre finals del segle XIX i principis del XX, reflecteix en un dels seus grans textos teatrals, «Mar i cel». Guimerà aprofita el fil de la història amorosa per tractar d’un tema etern, com és la diferència, entre sistemes de vida, entre models de desenvolupament de les persones en territoris i circumstàncies allunyades. Distància i diferència que no hem superat. La història de «Mar i cel», o les històries que s’hi expliquen com a relats d’un passat que Guimerà situa a l’inici del segle XVII, segur que, a grans trets, amb un traç gruixut i poc afinat, les podríem trobar en aquest principi del segle XXI. Poden haver transcorregut 400 anys i mantenir-se la diferència com a problema? Podem tenir amor, o com a mínim respecte, als altres per fer projectes en comú? Podem, segur, i no ho fem. No cal repassar què ens està passant entre Rússia i Ucraïna o entre Israel i Palestina per poder establir similituds, oi? Aquest any se celebra el centenari de la mort del dramaturg català, que segur que va veure de prop el conflicte dels diferents fins a fer-lo argument.

A mitjans de setembre, Dagoll Dagom farà un últim tribut a l’obra de Guimerà a través del musical més popular que mai s’ha representat a Catalunya (1.219.535 espectadors), «Mar i Cel». Fa 50 anys que el grup teatral va iniciar el seu camí (en aquells inicis amb «No hablaré en clase» i la genial «Antaviana», a partir de contes d’un altre gran de les lletres catalanes, Pere Calders . El 1988 va arribar el gran moment de Dagoll Dagom, amb «Mar i cel», i després, a part de les reposicions, el grup ha creat desenes d’espectacles i ha esdevingut el gran referent del teatre musical català.

Han canviat molt els temps des d’aquell primer «Mar i cel» del 1988. Fer sortir d’entre cametes un vaixell (el mateix que el dia de l’estrena, per cert), que navega sobre les fustes d’un escenari com si estigués al mig del Mediterrani ja és sorprenent, però aquest 2024 estic segur que encara en veurem una representació més rica, més gran, més perfecte. La qualitat de l’elenc d’actors/cantants, directors i músics és altíssima (aquesta és la gran escola que deixa Dagoll Dagom) i sabran fer arribar l’emoció a l’espectador. Amb el mateix conflicte de Guimerà, amb el mateix amor de Dagoll Dagom (que diu adeu), estem esperant «Mar i cel».