De l’encaix a l’encaixada

No he estat mai de trencaclosques, menys d’aquells que sempre tenen una peça que no encaixa, just la que et va trinxant la moral i l’autoconfiança fins que t’adones que es tracta d’un error de fàbrica.

Encaixem peces?, ens van demanar que sortíssim a votar en un referèndum vinculant, ho vam encaixar massivament i hi vam participar; els calia la majoria absoluta i els vam donar el 52% de l’arc parlamentari; van demanar 68 diputats per declarar la independència i el poble va dir: doncs aquí en van 74; però després d’un referèndum amb 1.066 ferits, 34 traumatismes cranials, 23 fractures òssies, 28 crisis d’angoixa, 36 lipotímies, un infart, un ull buidat i més de 4.000 represaliats, que, per cert, es va guanyar de carrer i al carrer, ara en volen un altre?!

Aquesta setmana el MHP ha presentat un informe de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, aquest que estudia com encaixar el sou d’en Joan Ridao amb els ex alts càrrecs que ha tingut al partit, sobre una proposta de referèndum d’independència acordat amb Espanya i encaix constitucional; el text és tan fluix com políticament correcte, no aporta res de nou i fa pensar en un imminent destí, cap a la paperera de les exigències oblidades o les propostes rebutjades; afegint que potser no calia el document de l’institut aquest de col·locació, per sumar més desencaixos als ja existents; si recordem: Què n’hem de fer ara d’aquell Llibre Blanc de la Transició Nacional de Catalunya? I d’aquesta proposta de finançament ofertada fa quatre dies i ràpidament desencaixada de les perspectives del govern progressista?

A Escòcia la població vol tornar a fer el referèndum perquè el van perdre i ara el voldrien guanyar; però aquí no encaixa que els polítics el vulguin tornar a fer perquè el van guanyar i ara el voldrien perdre, a no ser que la seva competència només arribi per encaixar derrotes, una teoria que ja encaixaria més. El més incomprensible és que a aquestes alçades encara tinguem una classe política amb un desencaix neuronal capaç de creure que, al Regne d’Espanya, l’autodeterminació pot encaixar amb la constitució.

Això de l’encaix que s’ho facin, però si no volem que un dia no gaire llunyà ens pugui explotar el cap, crec que hauríem d’anar pensant en l’encaixada; de bon rotllo, quedant com amics, però d’aquelles que quan veus que t’estan prenent el pèl, ho deixen clar. No estaria malament recuperar el llegat, irònic i nostrat, del mai prou valorat i sempre estimat Joan Capri; aquell que en un dels seus monòlegs va fer famosa l’encaixada a la catalana, aquella en què t’acomiadaves del personatge que t’ha encaixat el gol, dient-li: Faci’m una forta encaixada i abraci’m fort, perquè no ens tornarem a veure mai més vostè i jo!, i el 12 de maig no cal ni que m’esperi.