Les caigudes en el ciclisme

Les caigudes sempre han format part del ciclisme. Això no treu que s’ha de vetllar per la seguretat dels ciclistes i que se n’han de minimitzar els danys que pateixen quan cauen. I, de fet, ja es fa. Només cal pensar en l’obligatorietat del casc i el nombre de policies que segueix el pilot i indiquen els perills. Però, les caigudes són inevitables.

Ve a tomb perquè aquesta setmana a l’Itzulia n’hi va haver una de tremenda i greu, amb 11 corredors implicats, que va deixar fora d’una tacada els tres principals favorits, Jonas Vingegaard, Remco Evenepoel i Primoz Roglic, i una de les alternatives, Jay Vine. I l’endemà va plegar Mikel Landa per una trompada, també.

I també perquè a la París-Roubaix els organitzadors van muntar una mena de xicana a l’entrada del sector de llambordes del Bosc d’Arenberg. N’és el tram més mític. I això que és a 94 km de la meta. Vol dir que ningú hi guanya la cursa, però sí que l’hi pot perdre. També per la caiguda de Johan Musseuw en què va estar a punt de perdre una cama i perquè anys després, quan la va guanyar, va entrar al velòdrom de Roubaix movent a consciència aquella cama que va estar en perill de ser-li amputada. L’èpica que defineix el ciclisme.

El propòsit dels organitzadors era evitar que el grup entrés massa de pressa en un sector de 2,4 km i en lleugera baixada. No va passar res de greu. El terra era sec i el grup ja s’havia trencat.

Però, «la part més perillosa del ciclisme, són els ciclistes perquè prenem riscos», havia dit Mathieu van der Poel. Aquesta és la raó de tanta caiguda. Cada vegada van més i més de pressa per carreteres que són, bàsicament, les mateixes de sempre.