La piscina del meu veí

La piscina. Ara no recordo qui va dir que la política ha de servir per solucionar els problemes de la gent, però que els polítics s’entesten, sovint, en crear problemes nous en comptes d’aportar solucions als vells problemes. La piscina. Se sap, de tota la vida, que no pots tirar-te a una piscina si abans no has comprovat si té aigua o no. La piscina, i de vegades no t’hi has de tirar de cap sinó que hi has d’entrar a poc a poc. Com ens ho deien les àvies de tota la vida. Clar que moltes àvies mai havien vist una piscina, que eren poques. Poques àvies amb piscina. La piscina que té el meu veí i que me la miro amb delit, i ell ho sap, podria ser que aquest any fos també la meva piscina. Em sembla un bon pla. A ell no li he demanat què li sembla. Sembla una mica comunista tot plegat. La piscina pot ser un refugi climàtic, fins aquí d’acord. I amb la calor que fot i fotrà no hi haurà lloc més cobejat que la piscina, la piscina del meu veí. I la piscina del teu veí. Les piscines municipals poden ser un refugi climàtic a l’estiu, o sigui ara. Totes les piscines municipals? El govern no ho ha decidit això encara. I això que no s’entén. Per una cosa que hauria d’estar clara... Manresa pateix poc perquè té poques piscines municipals i això ho sap tothom i prou pena que tenim i, per tant, tindrà pocs problemes. O molts. Poques piscines per a tanta gent que voldrà piscina, però aquest ja és un altre tema. El tema és quan el govern diu que les piscines privades podrien ser refugis climàtics i així les podran omplir i reomplir i que això vol dir que tot quisqui hi podrà entrar. A mi em faria gràcia entrar a segons quines piscines. Als amos d’aquestes piscines no tant, no gaire no gens. Qui ho decideix això? Qui ho tria? Qui ho regula, qui ho vetlla? Prendrem mal, ja es veu a venir. Ho veus, alguns polítics n’han fet un problema d’una cosa que al principi d’aquest article no ho era. La setmana passada aquest tema no hi era. Portem tota la setmana parlant de si les piscines climàtiques privades són o no són un refugi aquàtic amb pagament d’entrada a tothom que hi vulgui entrar. D’entrada no s’entén gens o gaire. De sortida és un maldecap. I mentre parlem dels maldecaps de tenir piscina i de si per tenir-la plena les hauran de tenir plenes de gent, no es parla d’altres coses. Com a estratègia per despistar em sembla excel·lent. Des de mitja setmana, el meu veí que tant em saludava sembla que em mira amb cara de pocs amics. Crec que sap que vull tirar-me a la – seva – piscina. Per cert, que no he mirat si hi ha aigua. Li hauré de dir que n’hi posi, que vindré amb uns amics.