Araújo, Xavi i la merda de Sánchez

Pedro Sánchez nota que el ventilador de la merda ja impregna tot el que el rodeja i decideix respondre amb una reclusió teatralitzada que pot obeir a tota mena de coses: pot ser que a casa li hagin dit «o jo o la Moncloa», o pot ser que Sánchez, que té la moral de combat d’un jugador de bàsquet dels Balcans, hagi vist que la merda al seu entorn estava girant i creixent com una bola de neu descontrolada i que calia aturar-la a qualsevol preu; potser ha volgut fer una falta tàctica, un Araújo, una acció fifty-fifty: pots evitar un gol o acabar expulsat. A Araújo li va sortir malament, però Sánchez, genèticament programat per jugar al límit, pot haver pensat que calia trencar el partit, capgirar el debat i vestir-se de víctima, acceptant el risc d’aparèixer vulnerable. Quan ha fet un Araújo sempre li ha sortit bé, i potser ha pensat que no té perquè ser diferent ara que la matèria en joc és la merda esdevinguda tema únic d’una societat enfadada.

El repte ara seria fer un Araújo i, tot seguit, fer un Xavi. Qui sap: potser trobarà una certa comprensió dels ciutadans, que segur que detecten que el seu entorn s’ha tornat més dur, més agressiu, més perillós, més pringós. No només perquè darrerament hi ha més quinquis i qualsevol discussió de trànsit pot acabar en ganivetada, sinó també perquè les tensions socials s’han crispat els darrers anys i, a hores d’ara, qualsevol que gosi treure el cap en el debat públic, ja sigui per una discrepància política o per un simple conflicte entre veïns, es pot veure crucificat a les xarxes. Quan hi ha merda per a tots, els emmerdats poden ser solidaris entre ells. O potser no, i ho engega tot a la merda. Segurament, dependrà del que li diguin les enquestes que deu haver encarregat per dilluns al matí.