Per què no diem t’estimo

Va ser la primera vegada que va pronunciar l’expressió i va trigar gairebé tota una vida a aconseguir-ho. No era una qüestió morfològica –vocalitzava perfectament tots els fonemes– ni que no hagués sentís mai una emoció tan concreta, semblant a un formigueig sota la pell, seguit d’una energia electrificant que l’emocionava i li recorria tot el cos fins al fons dels globus oculars. Sabia que sentia un no sé què molt intens quan estava a prop de les persones que l’importaven, però no s’havia atrevit mai a dir-ho. De fet, no acabava d’entendre la necessitat d’exposar obvietats, qüestions que se sobreentenien. El frenava no saber com se sentiria després d’haver-ho intentat. D’estimar en sabia i sovint en donava mostres. Era el primer que sortia per la porta si algú el necessitava, fins i tot estimava persones amb qui es relacionava habitualment i que no formaven part del seu cercle més íntim, el cambrer de la cafeteria, la monitora del gimnàs, el personal de les caixes del supermercat. Les estimava en silenci perquè eren amables i li feien la vida més fàcil als llocs on anava cada dia. I això, per a ell, era amor o una manera d’estimar.

Va reflexionar sobre les raons per les quals no s’havia atrevit a dir t’estimo fins aquell dia. No diem t’estimo –va pensar– perquè no ens ho han dit, perquè som analfabets emocionals, perquè ens desarma i sense arma ni cuirassa ens sentim exposats i vulnerables i no ens agrada. No diem t’estimo perquè parlar de sentiments fa vergonya; per carrincloneria, perquè no cal, perquè si ho diem massa sovint perd el sentit, perquè no tots els t’estimo tenen el mateix significat i no sabem què interpretarà el receptor de les nostres paraules. No diem t’estimo perquè una vegada ho vam intentar i no va anar bé. No diem t’estimo perquè no ens sentim estimats, perquè se n’ha banalitzat l’ús. Hi ha qui estima coses i qui s’estima més algunes coses que alguns éssers. No diem t’estimo perquè dir-ho és molt, massa, i no es pot estimar infinitament tantes coses i tantes persones alhora amb la intensitat i dedicació que es mereixen. Un t’estimo ha d’anar sempre sol, sense cap adverbi quantitatiu, temporal ni de lloc. Ni molt, ni poc, ni sempre, ni ara. El pitjor de dir t’estimo és que no et creguin. T’estimo o no t’estimo. I si no ho dius mai, tu t’ho perds. I els altres també. Els que esperen, et miren, t’acompanyen. La paraula ho fa tot concret. És com un sí. És com un no. I si algú que no ho ha pronunciat mai t’ho diu avui a tu, creu-t’ho. És de veritat. El millor t’estimo és el que brota espontàniament del racó més fèrtil i no té aturador.